Músics en la ruïna: «He venut els meus instruments per pagar el lloguer»

La imatge romàntica del confinament com una oportunitat per concentrar-se i compondre en calma ha esclatat en mil trossos. Cada vegada són més els músics que exposen obertament la seva precària situació. Músics que marxen de Barcelona i busquen refugi a llocs més barats, que tornen a casa dels pares, que es venen els instruments, que busquen feina collint fruita al camp o venent filtres depuradors d’aigua, productors a punt de buidar l’estudi on gravaven altres artistes, discjòqueis que revenen la seva col·lecció de discos. Es dona el cas de cantants que acaben de publicar un disc i mentre no poden sortir de gira es veuen en la necessitat de recórrer al Banc d’Aliments que s’organitza a les portes del Teatre Lliure.

La situació és extremadament greu. Per a la indústria, la mesura més urgent és que obrin les sales o que, en el seu defecte, arribi alguna ajuda. Per als músics, també seria un alleujament que reobrissin les sales; no només per tornar a tocar, sinó perquè els concerts són un dels pocs espais en què podrien vendre discos. Però, en un país on tantíssimes actuacions es paguen en negre i sense contracte, el dret a subsidi és inabastable per a milers de músics que no tenen manera de demostrar on i quan han treballat. I aquí no només entra el circuit de les músiques modernes i el dels autors de cançons, sinó també el del folk i el del jazz, el de les havaneres i el del flamenc, el de les orquestres, el dels esdeveniments per a empreses, el dels hotels... L’ofici de pujar a un escenari per interpretar música és a la corda fluixa.

«En el món de la música, hi ha els que creuen que ningú ho està passant pitjor que ells i, a l’altra punta, als que els causa urticària que un músic es queixi d’alguna cosa. Les dues visions pequen del mateix problema, crec: concebre els artistes com una estirp diferenciada de la gent», afirma Edi Pou, bateria del grup Za! I així, mentre s’eternitza el que Pou qualifica com a «falses idealitzacions, tediosos debats gremials i odis anticultureta», els treballadors de la música van caient com mosques; com els de qualsevol altre ofici. I, a tot això, l’Estatut de l’Artista que va aprovar el Congrés el gener del 2019 continua guardat al calaix d’algun despatx del Ministeri de Cultura.

La desaparició dels músics que més durament estan patint aquesta crisi pot implicar, al seu torn, la desaparició de veus crítiques. Gèneres sencers caracteritzats per una actitud desafiadora o incòmoda estan quedant arraconats en favor de propostes més amables en un moment en què una dels poques taules de salvació és la contractació pública. Javier Zarco, impulsor del segell Slow Walk d’artistes africans, alerta al seu torn de l’empobriment cultural que s’entreveu. «Si la situació del músic blanc a Espanya ja és precària, la dels músics que han arribat sense papers encara és més vulnerable. Perdrem molta gent pel camí», intueix. La pregunta més insistent en el sector musical és: ¿quan tornarem a la normalitat? La immediatament següent hauria de ser: ¿Qui hi podrà tornar? L’impacte de la crisi transcendeix el gremi dels músics i afecta tota la societat. Si els músics més vulnerables pengen els instruments, quan tot això acabi tindrem un ecosistema musical més pobre no només en l’àmbit econòmic; també, pel que fa a colors i mirades.

Miguel Grimaldo, raper i productor

Miguel Grimaldo, raper i productorFa un parell de setmanes el raper i productor Miguel Grimaldo anunciava a través del seu compte de Twuitter que, amb tot el dolor del seu cor, acabava de vendre’s un dels aparells amb què ha compost música aquests anys. No és l’únic. En l’últim mes i mig s’ha hagut de desprendre de dos aparells més. «No són els que més faig servir, òbviament, però no tenia intenció de vendre’ls. El que passa és que ara tinc altres prioritats i la primera és pagar el lloguer», explica des del seu pis a Carabanchel. Així estan les coses per a l’autor del millor disc de rap del 2019, segons la revista ‘Mondo Sonoro’. 

«Només has de passar per un mercat ambulant virtual de compravenda d’instruments com MercaSonic o Guitarristas per veure el que està passant: la gent s’ho ven tot perquè ha de menjar», informa. I Grimaldo podria explicar històries d’altres músics que estan patint més que ell. «Músics presents a totes les revistes especialitzades», músics que aquests dies veurem actuar a les festes de la Mercè, però «que ara mateix s’han de centrar més a buscar curros per poder menjar que en la música». Fins que va arribar l’hora de vendre els aparells, Grimaldo va cobrar uns mesos d’atur que no havia consumit, però se li van acabar a l’agost. Ara subsisteix fent encàrrecs en negre. 

Grimaldo coneix a la perfecció la precarietat estructural del sector perquè a més de músic treballa com a tècnic de so. El seu diagnòstic és el següent: «La cultura d’aquest país fa aigües per tot arreu. La música s’entén com un ‘hobby’, no com una feina, i gràcies a això moltes altres persones se n’han aprofitat». Per això lamenta que les mobilitzacions de la plataforma Alerta Roja «persegueixin mesures per als empresaris i no per canviar de base tots els problemes que provoquen que quan apareix una situació greu la nostra indústria es vegi molt més afectada que qualsevol altra». Per això la seva visió no és gens optimista: «El nostre sector viu al marge de tot i viure al marge de tot en el capitalisme implica que els empresaris són els que marquen les normes. I aquests mai dictaran normes favorables al treballador».

Lalo López, guitarrista de Fundación Tony Manero

Lalo López, guitarrista de Fundación Tony ManeroImpossible no haver vist Manel ‘Lalo’ López sobre un escenari alguna vegada. Fa 25 anys que hi puja. Com a guitarrista de la Fundación Tony Manero, amb Nación Funk All-Stars i en nombrosos projectes que es treu de la màniga. És un treballador de la música en el sentit més estricte, tot i que ell prefereix afegir l’epígraf «músic en intermitència de merda». Malgrat haver-se preocupat sempre per defensar els seus drets laborals, López només ha aconseguit sumar quatre anys cotitzats durant un quart de segle d’ofici. I això només li dona dret a un any d’atur. Quan el va sol·licitar al començament de la pandèmia, cobrar 700 euros durant dotze mesos suposaven un bon coixí econòmic per aquests temps incerts. Altres membres de la seva banda van fer la mateixa sol·licitud i encara esperen resposta. Però, com diu el tòpic, el que va passar després els sorprendrà.

«Aquest estiu ens van sortir dos concerts amb la Fundación Tony Manero, de manera que per poder-los cobrar i cotitzar jo havia de suspendre l’atur el dia del concert i de tornar a donar-me d’alta l’endemà», explica. «I el que en un país civilitzat i amb un sistema informàtic operatiu seria un tràmit ràpid per internet, es va convertir en un malson. Ja fa dos mesos que estic sense que el Sepe em doni un altre cop d’alta de l’atur. I així segueixo, enmig d’un procés kafkià enviant formularis dels quals no rebo resposta, amb la qual cosa tinc zero ingressos i la por que si un dia me’l tornen a activar i em surt un altre bolo dels Manero, ¿què faig? ¿M’arrisco a passar dos o tres mesos més barallant-m’hi si al final el que cobraré per tocar és menys que el que cobro de l’atur? ¡Em surt més a compte no tocar!», exclama el Lalo, presoner de la paradoxa.

La situació del guitarrista no és absolutament desesperada. La seva dona té un sou fix, el seu fill està escolaritzat en una escola pública i, en cas de necessitat, pot comptar amb el recolzament familiar. Però parlem d’un músic que després de viure els seus dies de glòria al principi de segle amb la ubiqua ‘Super sexy girl’ no ha deixat de tocar. Aquesta setmana actua a les festes de la Mercè.

Joe Psalmist, cantant i teclista

Joe Psalmist, cantant i teclistaFa 15 anys que el nigerià Joe Psalmist viu a Catalunya i és el prototip d’obrer invisible de la música. A més de ser el cantant del grup Alma Afrobeat i dirigir un cor africà de gospel, lidera un trio amb qui solia actuar als hotels, restaurants, bars, casaments i fins i tot esglésies, on alguns diumenges oferia dues actuacions en trobades de la comunitat nigeriana. Aquest estiu només ha pogut salvar les actuacions en un hotel de la Costa Brava; les altres dues, les ha perdut. Vista la situació i sense suport econòmic familiar, no ha tingut més remei que entrar a treballar de repartidor d’Amazon. 

«Ara treballo nou o deu hores al dia cinc dies per setmana», explica. Reparteix uns 150 paquets per jornada. No té pausa per dinar. «Hi ha dies que treballo fins a les 6.30 de la tarda, condueixo dues hores fins a Pals, actuo a l’hotel fins a les dotze, condueixo dues hores més de tornada, me’n vaig a dormir a les dues de la matinada i l’endemà torno a repartir per Amazon», explica. Un cap de setmana va empalmar tres jornades a Amazon i dues nits a l’hotel de Pals. Encara li fan mal els ossos quan ho recorda entre rialles.

Com que Amazon és qui tria els dies que pot lliurar, sovint li toca treballar diumenge, de manera que ha hagut de renunciar a molts oficis per a l’església de la seva comunitat. Les gires internacionals amb el cor de gospel també han quedat aparcades, per descomptat. Tot i així, el Joe es considera afortunat: «He tingut més oportunitats que molts altres músics que conec i que no han pogut tocar cap dia des de fa sis mesos». De fet, el seu trio ha quedat reduït a duo perquè el bateria ha entrat a treballar en una fàbrica. Un altre músic desaparegut amb la pandèmia.

En l’economia submergida de la música feta a Espanya, paradís del diner negre i l’absència de contractes, abunden casos similars al de Joe Psalmist. Especialment entre músics migrants i sense papers. Són milers i milers de treballadors invisibles per al sistema, sense drets laborals malgrat haver treballat a preu fet durant anys.

Lil Russia, rapera

Lil Russia, raperaIrina Casado fa des de nena que està obsessionada amb la música. La primavera del 2019 va publicar el seu primer epé sota el seu àlies de rapera: Lil Russia. A l’estiu li van anar tan bé les coses que a l’hivern es va plantejar dedicar-se exclusivament a la música. «Vaig veure que amb tres bolos al mes podia menjar i viure», recorda. Es pot matisar que per a la Irina menjar i viure significa «viure en un pis compartit i haver de renunciar a moltes coses que col·legues amb un sou de mil i escaig euros sí que es poden permetre. O sigui, que ni menjar era menjar ni viure era viure», diu.

«¡El 2020 havia de ser el meu any!», deixa anar encara entusiasmada, «perquè notàvem que la bola s’anava fent gran», assegura. El seu èxit era silenciós, però real. Xifres de visualitzacions discretes a Youtube, escassa presència en els mitjans guais, però el mòbil sonant contínuament perquè la requerien a nombroses festes majors alternatives. I tot es va congelar amb el coronavirus. «El 2020 havia de ser el meu any, però no només en l’àmbit musical. Tinc 27 anys i per fi veia a prop la possibilitat d’independitzar-me». Setmanes després que el món de la música quedés paralitzat, la Irina va tornar a casa dels pares i va començar a enviar currículums. Des del juliol, treballa sis tardes a la setmana en una fruiteria.

«Molta gent em diu que li agraden molt les meves cançons i la meva consciència de classe. Jo responc que si això segueix així, d’aquí a un any ja no faré cançons perquè no m’ho podré permetre», afirma. La seva següent profecia és més de context: «Nosaltres estem morts, però qui munta activitats des del poble i per al poble està igual». Es refereix a associacions, centres socials i festes alternatives: el circuit natural dels qui es mouen al marge del circuit comercial. ¿Quants en sobreviuran? ¿Quants podran tornar a pagar unes tarifes dignes? «Els pocs recursos per a la cultura se’ls ha quedat la indústria potent. Les grans empreses són les úniques que han pogut muntar el seu tinglado. La música és una mica un sistema de castes», afirma. Per això fa una crida: «Hem de cuidar la cultura de base real, la popular, la que no té recursos. Si un poble no té veu, mai ens en sortirem».