De l'exili republicà al Gulag de Stalin

La història d’aquest metge vertebra ‘Cartas desde el Gulag’ (Alianza), on la historiadora i politòloga Luiza Iordache Cârstea (Târgoviste, Romania, 1981) reuneix documents guardats pel seu fill, Rafael Fuster, i ofereix el relat d’un dels tràgics destins dels exiliats fugits després de la derrota en la guerra civil. Entre 1940 i 1956 van passar pels camps de concentració soviètics 345 republicans espanyols, «d’ells, 193 eren nens de la guerra, 4 mestres i educadors, 9 exiliats polítics, 40 pilots, 64 mariners i 36 republicans, treballadors forçats del Tercer Reich capturats a Berlín el 1945 per l’Exèrcit Roig», afirma l’autora, doctora per la Universitat Autònoma de Barcelona. 

Al gulag «van conviure en condicions d’aglomeració, desnutrició, pèssimes sanitat i higiene, temperatures molt baixes o elevades, brutalitat i indiferència del sistema» uns 18 milions d’homes i dones, considerats a la mínima sospita «enemics del poble», acusats, entre altres delictes, de «traïció a la pàtria» o, com va ser el cas de Fuster, d’«espionatge i agitació i propaganda antisoviètica» pel sol fet de criticar o dissentir del règim. 

Doctor al front d’Aragó i Catalunya durant la guerra civil, on gairebé va perdre una cama per la metralla, Fuster va ser un dels gairebé mig milió d’exiliats que van acabar en els camps de concentració del sud de França, on va formar part de l’equip mèdic. Amb altres membres del PSUC i el PCE va ser seleccionat per anar a l’URSS, on va tenir una posició privilegiada i va ser cirurgià de campanya de l’Exèrcit rus contra els nazis, i fins i tot va participar en la batalla de Stalingrad.

Però al final de la segona guerra mundial es va accentuar el seu desencant amb un règim que havia cregut modèlic. «Vivim com presoners», va escriure, en «un país de dictadura cruel, treball esgotador i falta total de qualsevol tipus de perspectives», i en culpava «els líders criminals del partit comunista espanyol, que s’han venut a Moscou», amb Dolores Ibárruri al capdavant. «Tot el que hi ha aquí m’és estrany i hostil», afirmava. 

Iordache, també autora d’‘En el gulag. Españoles republicanos en los campos de concentración de Stalin’ explica que «la desil·lusió, la discrepància, la dissidència o el desig de reagrupament familiar van motivar alguns espanyols a buscar la repatriació i sol·licitar el permisos de sortida del país». Com Fuster, que va demanar un visat per a Mèxic, una cosa molt mal vista. Això, i considerar-lo còmplice de l’intent de fugida de dos amics espanyols, també crítics, amagats en baguls diplomàtics argentins –Pedro Cepeda i José Tuñón– va conduir a la seva detenció, el 8 de gener de 1948, mentre caminava a prop de la plaça Roja. Agents de la policia secreta de Stalin el van ficar en un cotxe i el van portar a la seva caserna, la temuda Lubianka, on durant vuit mesos va ser torturat i sotmès a interrogatoris nocturns per privar-lo del son i a una dieta de fam, abans de condemnar-lo a treballs forçats al camp de Kengir. 

Fuster expressa «com de terrible és estar entre murs» en una carta des de Kengir, on guàrdies i presos el consideraven un «cirurgià de primera classe» que operava «amb facilitat i rapidesa» malgrat les condicions precàries i la falta d’instruments adequats. Però també va patir càstigs: com va relatar Soljenitsin, va ser enviat a la pedrera per un cap que va emmalaltir i que va manar portar-lo de tornada perquè «només confiava en Fuster (però se li va morir a la taula d’operacions)».

Amb els de la División Azul

Amb els de la División Azul

Molts republicans van compartir gulag amb presoners de la División Azul (n’hi va haver 350), voluntaris de Franco juntament amb les tropes alemanyes. «Els camps soviètics els van unir, les seves diferències ideològiques van quedar difuminades per l’experiència concentracionària compartida en qualitat de víctimes del sistema estalinista, per la lluita comuna per la supervivència i la llibertat i per la solidaritat, la camaraderia i el companyerisme forjats pels avatars del captiveri», afirma Iordache. Tenien un objectiu comú: «sobreviure i tornar a Espanya». 

Fuster ho va aconseguir. Va ser alliberat anticipadament el 1956 i, després de passar per Cuba i treballar tres anys al Congo per a l’OMS, es va establir a Palafrugell, on va muntar un quiròfan i va ser amic de Josep Pla.