Don Winslow: «O reafirmem la democràcia o als EUA anem cap al feixisme»

Obre el primer relat, que dona títol al llibre, amb una cita de Hemingway: «El món ens trenca a tots i després alguns es fan més forts en les parts trencades». ¿Sortirem més forts de la Covid? 

El millor seria preguntar-m’ho el 4 de novembre [somriu, davant la data de les eleccions als EUA]. Però de moment soc optimista. Crec que en sortirem més forts, o això espero. En tot cas, tot i que ens està costant, estem aprenent lliçons sobre el valor de la comunitat, sobre el que ens devem els uns als altres. 

Cita les eleccions al seu país. Sembla haver iniciat la seva croada més gran: en els últims temps ha produït vídeos contra Trump on l’acusa de corrupte, de continuar mentint sobre la Covid davant 200.000 morts i 32 milions d’aturats...Sí.

És la meva croada més gran. Mai havia volgut ser una persona particularment política sinó ser narrador d’històries i escriure però m’he posicionat tant i m’he involucrat perquè aquestes són les eleccions més importants a què s’enfronten els Estats Units des de la guerra civil. Estem en un moment en què o bé ens reafirmem en els ideals democràtics i de progrés o bé ens dirigim cap a una certa forma de feixisme. Però tot i que estic nerviós davant el resultat, hi ha esperança, soc optimista.  

Donald Trump is #AmericasGreatestMistakepic.twitter.com/FGgIOcdef1

— Don Winslow (@donwinslow) 21 de septiembre de 2020

¿Trump és un feixista de manual en un clima de preguerra civil? 

Hi ha una divisió en la societat que jo no havia vist en tota la meva vida. Són temps complicats, amb posicionaments molt extrems des de l’esquerra i molt extrems, i armats, des de la dreta. És un moment en què Trump es refereix als periodistes d’una manera molt feixista i els anomena ‘enemics del poble’, així que sí que s’estan donant tots els senyals, com la lluita als carrers, amb gent disparant, que remeten al feixisme. No diria guerra civil però sí que és un moment molt complicat.  

¿Continua rebent amenaces de narcos? ¿o ara també de partidaris de Trump? 

Rebo molts correus d’odi cada dia. I sí, pràcticament tot és de gent d’extrema dreta i de partidaris de Trump. No els contesto.  

En el relat ‘L’última carrera’, que parla de les detencions d’immigrants il·legals, un agent de la frontera amb Mèxic diu: «Se’ns ha trencat alguna cosa a dins». ¿Ho ha vist de prop? 

M’he recorregut cada quilòmetre de la frontera i he vist moltes històries que em van impactar. És molt difícil veure aquestes imatges i que no t’impressioni i no et caigui l’ànima als peus al sentir les veus dels nens dient adeu als seus pares, tancats en gàbies. Volia explicar aquesta història des de l’altre costat, des del punt de vista d’algú que és conservador i pro-Trump i que és capaç de canviar de perspectiva, em semblava més interessant que fer-ho des de la perspectiva d’un nen, una  mare, un periodista o els treballadors socials que treballen a la frontera. Això era un desafiament major. 

¿Serveix de missatge als que pensen com Trump? 

Una part de la història pretenia ser una crida als cristians que recolzen Trump. Jo no soc conservador ni cristià però conec les escriptures i vaig ficar un personatge cristià que cités la Bíblia: ’no facis als altres el que no vols que et facin a tu’. Perquè aquesta gent escoltés les seves pròpies doctrines. Si se les creuen no entenc que recolzin una situació com aquesta. Si aquests cristians són creients haurien de témer el dia del judici final perquè Jesucrist tindrà una cosa per dir-los.

En diversos relats torna al món de la droga. ¿La pandèmia i Trump han fet oblidar el problema del narcotràfic i l’epidèmia d’heroïna?  

Sí. Abans de la Covid hi va haver una caiguda o desacceleració dels casos de sobredosi d’opiacis però ara s’ha disparat de nou el consum. Ahir llegia un article on s’explicava que la solitud que ha imposat el coronavirus ha fet que aquesta gent, que abans afrontava aquesta situació amb teràpia i reunions, ara recaigui ja que molts no poden seguir-ho ni virtualment, perquè no tenen mitjans o els han tallat el wifi. 

A ‘Corrupció policial’ (2017)

Ni el racisme ni els tirotejos de la policia a joves negres són nous. Quan vaig escriure sobre això encara no havia passat allò de Floyd. I ja havia tingut llargues converses amb policies sobre aquesta qüestió. El racisme als EUA és una història que té 400 anys, ja teníem racisme abans de ser un país com a tal. El racisme no és cosa de 8 minuts d’un genoll a un coll sinó de 400 anys de racisme. És curiós, l’altre dia rellegia ‘El Quixot’ i em va sorprendre molt veure que Sancho Panza fa aquelles feines per aconseguir una compensació econòmica que li permeti comprar esclaus i enriquir-se. Així que no és un problema només dels EUA.

¿Arribarà el dia en què s’acabi el racisme?

Soc optimista. Crec que ara, amb el recolzament massiu al Black Lives Matter, hi ha un to diferent al del passat. És una qüestió generacional. Els de la meva edat i la meva raça comencem a morir i en 20 o 30 anys crec que els EUA ja no seran un país blanc sinó marró. 

Escriu sobre policies que es prenen la venjança pel seu compte i actuen guiats pel seu propi sentit de la justícia. ¿És perquè el món és ple de grisos? 

Així és. Jo escric ficció realista i mostro el realisme dels policies que actuen més enllà de la llei en funció del que creuen que és el seu sentit de la justícia. Jo no dic si està bé o malament. He conegut policies que no van actuar així i que s’han penedit tota la vida perquè d’haver-ho fet podrien haver salvat una vida. 

Ha investigat sempre temes molt durs. ¿S’ha sentit en algun moment trencat?

Una mica sí. Jo intento no comparar-me amb l’experiència dels periodistes mexicans. Durant el temps en què vaig escriure la trilogia més de 200 van ser assassinats. Però sí que és impossible passar un terç de la teva vida escrivint sobre això sense que t’afecti ni et marqui.

A més de trencats, molts dels seus personatges són solitaris.

Doncs mai havia pensat en això fins ara que ho diu. Pot ser perquè jo soc bastant solitari. No és tan estrany en els escriptors, que passem molt temps sols escrivint. Però hi ha alguna cosa inherentment més interessant en la gent solitària, com en el cas de Keller, el protagonista de la trilogia de la droga. Suposo que la solitud et permet explorar la contemplació, cosa que no s’expressa mitjançant el diàleg, sentiments i emocions internes. Un amic em va dir que només hi ha dos finals per als meus personatges, o la mort o l’exili. Sí, és així. 

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

En canvi, en ‘El Zoo de San Diego’ sorprèn amb una situació bastant còmica. 

La història comença amb una frase que em donava voltes al cap feia anys i que no sabia què volia dir: «Ningú sap d’on ha tret el revòlver el ximpanzé». Així que quan em vaig asseure a escriure aquests relats, una cosa que concebo com a molt musical, on jugues amb ritmes i tonalitats diferents, vaig pensar també en una cosa divertida. I vaig seguir a partir d’aquesta frase. El que sí que és real del relat és quan apareix un home disfressat de Superman colpejant a un altre i el policia li pregunta per què no ha demanat ajuda i li respon que perquè estava disfrutant... En vaig ser testimoni...