'La claridad': Do de l'embriaguesa

Claudio Rodríguez obria el seu inoblidable poema ‘Don de la ebriedad’ amb aquest vers: «‘Siempre la claridad viene del cielo’». Doncs bé, l’argentí Marcelo Luján (Buenos Aires, 1973), establert a Madrid des del 2001, ha guanyat el VI Premi Ribera del Duero amb una claredat menys cristal·lina, però igual d’èbria. Som davant un conjunt de cinc relats al qual en el procés d’edició final es va afegir un sisè conte amb què es tanca el llibre i s’entreveu una mica d’esperança, tot i que lleu, molt lleu.

Notícies relacionades

Entre l’atractiu i l’excés

Fantasia, autenticitat, brillantor i art amb Custo Barcelona i Txell Miras

Perquè ‘La claridad’ és un llibre ancorat en la violència, en l’ímpetu de la desesperació i de la desesperança, en les traïcions, en els vincles que venen de molt lluny i que són molt antics, als cossos ensagnats com a avantsala perfecta d’unes vides que pengen d’un fil. Un llibre encallat en una mena de venjança que arribarà més tard, però que arribarà millor: «‘A veces, un cuerpo es la salvación: la única oportunidad de redimirse y por qué no, de vengarse’». Una claredat a la qual sempre sotja la foscor que es cola en la vida d’uns personatges i ho fa d’una forma silenciosa. I no diré tranquil·la.

La mà destra de Luján modula el curs dels esdeveniments a tots i cada un d’aquests sis relats, fent que sembli que «‘nada de lo que sucederá a partir de este momento debería suceder nunca’». Des d’un domini eficaç i segur del tempo, jugant seriosament al fet que un realisme insòlit quedi travessat per la consciència d’una veu narrativa capaç de prendre el pols accelerat de la narració i del lector, Luján ha escrit un llibre com qui fa un tall net.