Viggo Mortensen: «Els polítics han fet que surtin de l'armari bitxos tòxics»

És fotògraf, pintor, músic, editor de llibres, productor, actor i ara també director. Viggo Mortensen aterra al Festival de Sant Sebastià per recollir el Premi Donostia a tota la seva carrera (l’únic que es concedirà aquest any) i per presentar la seva ‘opera prima’ darrere de la càmera, ‘Falling’, una mirada aspra i alhora reconciliadora entorn de les relacions paternofilials a través de la perspectiva d’un avi amb principi de demència senil els records del qual comencen a amuntegar-se al seu cap al mateix temps que descarrega en el seu fill tot l’odi que ha anat acumulant a causa del seu marcat caràcter reaccionari.

Després d’una carrera tan àmplia com a actor, ¿què el va impulsar a dirigir la seva primera pel·lícula?

Sempre he volgut fer-ho, però mai se m’havia donat l’oportunitat, o potser jo no vaig saber collar prou. Fa més de 25 anys que escric guions que he anat guardant i suposo que he estat esperant aquest moment des que vaig començar com a actor. Per això m’encarregava de prestar molta atenció en els rodatges, perquè m’interessa molt el treball col·lectiu. I també em resultava fascinant com un guió acabava plasmant-se en imatges a través de plans i enquadraments i de quina manera s’hi colava l’emoció.

Suposo que haurà après molt d’alguns directors amb qui ha treballat, com David Cronenberg, que es va convertir també en el seu amic.

He après dels que ho fan bé i dels que no ho fan tan bé. És molt important per evitar certs errors. He tingut la sort de treballar amb directors que m’han ensenyat molt, per descomptat David Cronenberg (amb el qual ha fet tres pel·lícules, ‘Una història de violència’, ‘Promeses de l’est’ i ‘Un método peligroso’), però també John Hillcoat (‘La carretera’) i Jane Campion (‘Retrat d’una dama’). I després hi ha ‘El senyor dels anells’, el rodatge del qual va ser una autèntica experiència, perquè allà va passar de tot, hi havia un desplegament de tantes unitats, totes havien d’estar coordinades i quan sorgien problemes se solucionaven amb molta inventiva. Per això quan em pregunten si sento que el personatge d’Aragorn és com una llosa, jo ho veig al contrari, va ser un autèntic regal.

Entre els agraïments de la seva pel·lícula també hi ha Agnès Varda.

La vaig conèixer quan li quedaven pocs mesos de vida, vam coincidir en un avió. Ella estava molt cansada, però vam parlar molt, de la mort, de la malaltia i em va donar un consell que em va ajudar a enfocar amb claredat tot el que jo pensava i volia plasmar. Em va dir: ‘No ho expliquis tot, deixa que l’espectador pensi’.

I va optar per allunyar-se de la narració formulaica en la seva primera pel·lícula i tractar temes incòmodes. Per exemple, l’atenció a la gent gran, una cosa que en aquests moments encara resulta més sensible d’abordar ateses les circumstàncies.

Ja era un problema als Estats Units per la falta d’un sistema civilitzat, per la seva sanitat tercermundista. Però als polítics els és igual això, perquè només es mouen per interessos econòmics.

El personatge que interpreta Lace Henriksen està carregat de bilis, és retrògrad, exerceix una masculinitat molt tòxica, és racista... resulta impossible no establir una comparació amb aquest pensament d’extrema dreta que s’està estenent pel món.

El mal exemple de molts polítics ha fet que surtin de l’armari tots aquests bitxos i a sobre presumeixin del que pensen, estan orgullosos d’això. ¿Però què fas? ¿Entres en el seu joc? Són persones que volen provocar, que busquen treure’t de les teves caselles, però jo soc partidari de no utilitzar el seu llenguatge i el seu comportament odiós, perquè cal combatre precisament això. És molt difícil, perquè els enviaries tots a la merda, però si ho fas, surts tu perdent. Jo soc partidari d’intentar establir una comunicació amb el que pensa diferent. Si no, crec que no hi ha futur.

No obstant, la polarització en aquests moments està molt marcada.

Molts polítics irresponsables l’alimenten perquè els convé. I quan les coses es posen lletges, com passa ara, aprofiten, intenten magnificar-ho tot per generar més tensió. També n’hi ha d’altres que intenten suavitzar els conflictes, trobar-hi sortides. Però en aquests moments, tant a Espanya com als Estats Units, sembla que hi hagi un esforç per alimentar el foc. Són polítics que exerceixen al mateix temps de piròmans i de bombers, creen un incendi i després diuen que són els únics que poden apagar-lo i a sobre donen la culpa als altres.

El seu personatge a la pel·lícula decideix, malgrat els continus atacs del seu progenitor, ocupar-se d’ell.

És una elecció personal. Si algú no t’accepta, no et veu i t’insulta contínuament pots dir ‘fins aquí he arribat’. Això serveix per a relacions familiars o de qualsevol altre tipus. Però si talles, ja saps que no hi ha esperança i t’estàs negant una possibilitat d’entesa. És una mica el que parlàvem dels polítics. En un moment de la pel·lícula el meu personatge li diu al seu pare: ‘No entraré en combat amb tu, em pots insultar tant com vulguis, però jo et vull ajudar’.

¿Creu que el cine en l’actualitat està ajudant a trencar certs tabús?

Jo crec que la gent n’està farta. Te n’afartes com a dona, com a afroamericà o com a asiàtic, de no tenir les mateixes oportunitats que la resta. És un canvi lent, però crec que s’estan forçant una mica les coses perquè això s’acceleri. I crec que igual com l’Acadèmia de Hollywood és més diversa ara, els productors també estan més conscienciats que fa cinc anys per afrontar les històries d’altres maneres.

La pel·lícula està dedicada als seus germans, Charles i Walter. ¿Quin component personal hi ha volgut abocar?

Vaig començar a escriure-la quan tornava del funeral de la meva mare. I, tot i que és un relat fictici, volia parlar dels meus pares i del que he après d’ells. També he abocat records de la meva infància i de quina manera aquests records es converteixen en enganyosos, perquè la memòria és molt tramposa, sempre ordenem les coses com ens convé, com si fos una espècie d’autodefensa.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Està d’acord amb aquesta afirmació que el persegueix que vostè és una estrella atípica a Hollywood?

Jo no he sigut mai conscient de fugir de res, simplement intento avançar a base de projectes que m’interessen. Quan vaig llegir el guió d’‘El senyor dels anells’, qui s’anava a imaginar-se que acabaria convertint-se en un èxit. Jo simplement el vaig llegir i em va semblar un projecte desafiador. El treball de preparació d’un personatge, el rodatge, la promoció, és un procés molt llarg i prefereixo fer coses que realment m’interessin, però no té a veure amb més o menys pressupost. No és una guerra entre ‘El senyor dels anells’ contra ‘Jauja’, de Lisandro Alonso. I no em puc queixar, he treballat amb molt bons directors i he fet un parell de pel·lícules que són excel·lents.