Antonio López: «No entenc l'ésser humà, però m'agrada com és. La vida m'agrada»

Se’l veu content amb aquesta exposició, fins i tot emocionat.

L’art sense emoció no és res. Si no trobo emoció, agafo els meus quadros i els cremo. El que passa és que no és un producte que digui «mira, vaig a ficar-hi emoció». L’emoció no es pot mesurar.

¿Què ha fet la pintura per vostè?

M’ha ajudat molt. Jo era un nen de Tomelloso totalment ignorant. Quan vaig anar a Madrid, a la facultat vaig trobar tot el que m’ha ensenyat la vida. Tenia molt instint per acostar-me a la gent que podia millorar-me.

Com la Mari, la seva dona.

Per exemple. Vaig tenir amistat amb persones que en sabien molt.

Durant uns mesos les ciutats han sigut com les dels seus quadros: Immenses i buides.

No relaciono tot això amb una cosa circumstancial. Ara t’assabentes de tot, però quan a Grècia al segle V es feia el Partenó, ves a saber el que passava a Ibèria. La vida de l’home ha sigut molt accidental, unes vegades per culpa seva i una altra perquè s’ha acostat a una cosa perillosa. Hem sobreviscut a tantes coses perquè hi ha homes molt intel·ligents. I hi ha una altra gent que és molt matussera i ens fica en embolics.

Els seus personatges tenen la mirada serena, aquesta que no se sol veure per la televisió o les xarxes socials.

Jo el tema de les xarxes socials no el conec. I de la tele ja tampoc. Ficar la imatge a casa, en color, parlant, em sembla molt invasiu. Madrid és tan aclaparador que si no mires d’aïllar-te una mica acabes esgotat.

S’aïlla a Tomelloso però cada nit torna a Madrid. ¿Per què?

Perquè és el meu lloc. Però també estic molt enamorat de Tomelloso. I sento molt interès per continuar pintant allà, però cada vegada em resulta més difícil. Jo no sé conduir, la Mari ja no hi és i ja veurem com ho puc fer.

Després d’haver-lo dibuixat i esculpit amb tant detall, ¿entén l’ésser humà?

No, però m’agrada com és, tot i que uns més que d’altres. La vida m’agrada.

¿Alguna vegada ha pintat algú que no li agradava?

Crec que no, he pogut escollir. Des dels impressionistes, els artistes treballem lliures. Zurbarán i Miguel Ángel no van tenir aquesta llibertat.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿La pintura és un bon lloc on aferrar-se?

Sí, la pintura és una cosa inevitable. Pintar és instintiu, com el ball, com la paraula escrita o parlada. Coses que l’home necessita fer-les per a unes persones que necessiten comunicar-se.