Fernando Trueba adapta l'exitosa 'L'oblit que serem', d'Abad Faciolince

En realitat, Fernando Trueba no volia rodar ‘L’oblit que serem’. O, més ben dit, no se sentia capaç de fer-ho. «Em semblava que era impossible adaptar a la pantalla un llibre com aquest», confessava el matí d’aquest dissabte el director sobre el model en què es basa la pel·lícula la projecció de la qual va posar el punt i final al Festival de Sant Sebastià. «És una obra tan brillant i tan plena d’emocions que em feia por fotre-li mà».

És lògic. Publicada originalment el 2005, la novel·la homònima d’Héctor Abad Faciolince no només són les commovedores memòries sobre la família i, principalment, sobre el pare de l’autor, el doctor Héctor Abad Gómez, assassinat per un sicari el 1987. També ofereix una visita guiada a través de l’infern de la violència política colombiana, una exploració de la quotidianitat i els ritus d’una família, un retrat d’amor paternofilial incondicional i una reflexió sobre la futilitat del terror com a instrument per a l’acció política. Però, abans que res, és un homenatge a un home bo. «El doctor Abad Gómez era un humanista, va ser un pioner del concepte de salut pública, i sempre va intentar millorar les condicions de vida dels qui més ho necessitaven», recorda Trueba. «Tenir sentiments nobles és fàcil, el difícil és arremangar-se la camisa i donar-ho tot pel bé comú».

El món actual

Notícies relacionades

La moda catalana pren la 080

Les bessones no normatives

Escrita pel germà del director, David Trueba, i protagonitzada per Javier Cámara, la pel·lícula transcorre entre el 1971 i el 1987 però, en tot cas, parla també del món actual; al cap i a la fi, captura un clima social que empeny qualsevol intent d’intervenir en la realitat de forma constructiva a ser utilitzat per alimentar la polarització, la crispació i l’odi. «En tot cas, aquí la dimensió política és només el rerefons», matisa el director. «Malgrat la presència demolidora que hi ha en el sofriment i la mort, he volgut que fos una història capaç d’aixecar l’ànim i demostrar que la vida és davant de tot goig, tendresa i solidaritat». Mentre intenta aconseguir aquest objectiu, és cert, la pel·lícula recorre al tipus de sentimentalisme i nostàlgia que ratllen en el ‘kitsch’ i als que els Trueba ja van recórrer en excés en títols recents com ‘El ball de la victòria’ (2009) o ‘Viure és fàcil amb els ulls tancats’ (2013).

‘L’oblit que serem’, en qualsevol cas, era la primera de les ficcions del creador de ‘Belle Époque’ (1992) a presentar-se mundialment al Festival de Cannes; el coronavirus, que va obligar a cancel·lar el prestigiós certamen francès, es va encarregar d’evitar-ho. Però per descomptat, reconeix Trueba, les connexions de la pel·lícula de la pandèmia van molt més enllà. Perquè «rendeix homenatge als metges que salven vides», i perquè posa en qüestió la gestió dels líders davant les necessitats dels ciutadans. «El que està passant al món en general i a Espanya i Madrid en particular és una gran merda», lamenta el director. «i enlloc d’unir forces els polítics es dediquen a utilitzar la crisi per esgarrapar vots. Estan demostrant una mesquinesa i una baixesa moral esgarrifoses».