El galliner de la Mercè

Fins a un racó en què la serralada de Collserola gairebé envaeix la sortida de Barcelona per l’avinguda Meridiana, més enllà del nus de la Trinitat. Fins allà s’ha estès aquest any la programació musical de la Mercè buscant espais a l’aire lliure on disfrutar dels concerts. I fins allà va arribar el públic atret per l’asturià Rodrigo Cuevas. Tres senyores passejaven pel camí que decanta la Casa de l’Aigua i al sentir la prova de so, van dubtar si l’actuació era de pagament o no. Quan els van explicar que per entrar havien d’haver reservat l,’entrada per internet fa uns dies van arrufar el nas, van llançar un ufff de fatiga i dificultat i van seguir passejant.

Just llavors va arribar un taxi. Van baixar dos barcelonins i es van posar a la cua de la gent amb entrada. Una veïna ballava una ‘muñeira’ que servia per ajustar l’equalització. «Em vaig quedar sense entrada, però com que visc aquí davant, m’he acostat a veure què tal», explicava. Mentre els que van aconseguir una entrada s’asseien, una veu en ‘off’ anunciava que aquest edifici modernista va ser la primera planta potabilitzadora d’aigua del país i es podia visitar la resta de l’any. Més d’un estava descobrint aquest insòlit racó de Barcelona. A ells anava destinat el missatge de megafonia. Però, ¿i la gent de la Trinitat Nova? La que ballava ‘muñeiras’ es va situar en una altra cua de gent que ocuparien les cadires dels que van reservar plaça i no van venir. Tot just en va sobrar una vintena. Una va ser per ella.

Esclops, bata i ‘montera picona’

Rodrigo Cuevas va sortir de la planta potabilitzadora amb esclops, bata vermella, ‘montera’ picona amb borles i caigudeta d’ulls. Va poder haver arribat amb un ramat d’ovelles des de la falda de la muntanya o llançant-se amb parapent des de la torre d’electricitat que hi havia rere l’escenari i l’impacte hauria sigut similar. Un veí que havia sortit a passejar el gosset tornava just llavors del Mirador d’Aiguablava, va sentir música a la Casa de l’Aigua i es va aturar a tafanejar. Des d’allà a dalt es veia formidable. Tant, que va decidir que el gosset ho havia de veure. I el va agafar en braços perquè conegués l’asturià.

«¿Esteu bé? ¡Doncs crideu com les vostres àvies!», va deixar anar aquest fill no reconegut de Mercedes Peón i Tino Casal. I el seu desacomplexat magnetisme va començar a fer efecte. Tots els veïns sense entrada que van treure el nas per la reixa que envoltava el recinte es van quedar enganxats com mosques a la mel. Cuevas és un imant que atrau per igual moderns de llibre que paisanes de l’extraradi. Quan canta i quan explica històries pròpies o alienes: sobre els conflictes interns que ell va tenir com a adolescent homosexual o sobre aquesta ‘Rosa Parks asturiana’ que va ser Milia la Miruxana. Quan l’imantde Piloña està en escena, no pots desviar la vista. «Jo vinc a taitxí cada setmana i tampoc tinc entrada», explicava una altra senyora del barri. I allà estava, amb les amigues, escoltant, rient i taral·lejant sorpresa versos tradicionals que va conèixer escoltant Imperio Argentina o tal vegada a la seva àvia.

«Jo entenc que així asseguts és una mica difícil viure la vida al màxim», assumia Cuevas. L’estampa era la següent. A l’escenari, aquesta Grace Jones asturiana. A la platea, dos-cents disciplinats espectadors immòbils a les seves 200 cadires. I fora, una trentena de veïns remenant lleument el darrere al so de ‘muñeiras’ i ‘xiringüelus’ amorrats a les reixes forjades de la Casa de l’Aigua. Era el galliner de la Mercè. En un any tan complicat organitzativament, l’expansió d’escenaris ha permès, per fi, que la festa de Barcelona arribi a molts més barris. Una altra qüestió és que els veïns d’aquests barris hagin pogut disfrutar de les activitats. A l’Ateneu Popular Nou Barris, per evitar que la fractura digital deixés sense entrades un barri durament castigat pel coronavirus, van demanar a l’ajuntament poder gestionar i distribuir entre el veïnat el 50% de les entrades dels espectacles circenses que han acollit.

Tireu-vos pel barranc

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Va ser el típic concert amb tantes anècdotes i moments especials que portaria més temps explicar-lo que tornar-lo a viure. Un espectacle que funciona a múltiples nivells i en tots et deixa bocabadat perquè Cuevas és un radiant animal escènic. Multiinstrumentista de conservatori, dipositari del cançoner d’incomptables ‘viellas’, ‘showman’ desacomplexat i conferenciant d’històries populars. Mel de Babia i retòrica de venedor de mercat. «Vull que a l’acabar el concert us tireu per aquest barranc», va proposar en un moment de l’actuació, sabedor que anunciant un concert de davallada depressiva, el públic s’ho prendria com un esdeveniment encara més excepcional i faria encara més cas a tot el contingut de l’espectacle.

A sobre, era l’aniversari de Cuevas, de manera que part del públic i l’organització li van cantar l’‘Aniversari feliç’. I ell va tornar el gest entonant ‘El meu avi’, una havanera que va aprendre quan estudiava a l’Esmuc, pernoctava a l’okupa La Makabra i que ja va cantar alguna nit a El Llantiol. En aquesta època de restriccions i pors, en què el públic amb mascareta i cadira assignada no gosa aixecar-se per res, la tarda a la Casa de l’Aigua, en aquest racó de Barcelona on la serralada de Collserola gairebé envaeix les autovies de sortida, es va produir un últim miracle. Va acabar el concert i tot el públic es va aixecar instintivament per aplaudir-lo. Tot, no. Els veïns que aleshores envoltaven tot el perímetre del recinte, més de 60 ja, no es van aixecar. Estaven drets perquè mai van tenir seient.