Crítica d''Exhalació': el futur, aquell temps noble

En el sorprenent relat inaugural d’’Exhalació’, titulat ‘El mercader i la Porta de l'Alquimista', Ted Chiang es decanta per una posada en abisme, en clau de ‘Les mil i una nits’, dels viatges en el temps, clàssic argument universal del gènere de ciència-ficció. No obstant, els utilitza d’una manera completament original: aquí no es tracta d’esquivar els perills que provocaria un canvi del passat al futur sinó d’immiscir-se en el temps visitat per aprendre a viure-hi, per comprendre’l millor, per sortir-ne sent una persona més noble i sàvia. «Res esborra el passat. Existeix el penediment, existeix l’esmena, i existeix el perdó. No hi ha més, però amb això n’hi ha prou», conclou el narrador. Per a Chiang, la ciència-ficció funciona com una manera de qüestionar el que donàvem per fet, ja sigui el lliure albir (‘El que s’espera de nosaltres’), el poder de la memòria (‘La veritat dels fets, la veritat del sentiment’) o de la identitat moral (‘L’angoixa és el vertigen de la llibertat’). Hi ha alguna cosa d’edificant en aquests contes, una cosa que desafia temps tan apocalíptics com els que vivim, com si el gènere fos un refugi per a l’esperança de conèixer-nos millor, mal que ens pesi.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

De vegades, molt poques, a Chiang (a ‘Exhalació’, per exemple, el conte menys aconseguit del volum) se li nota massa que es guanya la vida escrivint manuals de ‘software’, i el resultat és en excés farragós. No és, ni de bon tros, la tònica general de la seva prosa, que se les enginya per explicar escenaris complexos, amb imaginatius ‘gadgets’ –els digents, mascotes robòtiques que prenen autoconsciència dels seus desitjos, en una picada d’ullet òbvia a Philip K. Dick i Brian Aldiss; la Mainadera Automàtica; un prisma anomenat ‘Passarel·la Intermons Maximitzada’– com a protagonistes estel·lars, amb una sorprenent simplicitat, perquè l’estrafolari de les premisses, tan quàntiques com cibernètiques, mai enteli l’humanisme del seu punt de vista.

La tecnologia serveix, doncs, perquè ens enfrontem a les pors de la nostra solitud, i practiquem el que significa ser pares en una societat on la intel·ligència artificial aspira a rivalitzar amb la gelosia i les misèries dels seus creadors (El cicle de vida dels elements de ‘software’, gairebé una novel·la breu, el millor dels relats d’‘Exhalació’). La tecnologia, aquesta ocurrència anacrònica en forma de portal aràbic que encapsula temps rere temps i història rere història, s’assembla molt a la màgia, si no estiguéssim en un ecosistema literari dominat per la raó pseudocientífica. Una màgia que, per tancar el cercle (la poètica del que és circular, del temps que es corba, tan present a  ‘La historia de mi vida’, el conte que va inspirar la fascinant ‘La llegada’ de Denis Villeneuve), ens dona la possibilitat de viure a la pell d’una versió millorada de nosaltres mateixos, un cos i un jo alternatius que prendran decisions per esmenar els nostres errors, tot i que només sigui perquè un altre –qualsevol lector– prengui nota del que a la literatura encara li queda per ensenyar-nos.