Viatge a Jaume Plensa, l'artista que es va forjar dins d'un piano

Entre els molts moments impagables que atresora el documental de Pedro Ballesteros sobre Jaume Plensa, n’hi ha un amb un valor especial perquè explica el sorprenent detonant de la vida artística de l’escultor. Al seu taller, llapis en mà, Plensa explica que a la casa de la seva infància hi havia un piano de paret. «Recordo que quan hi havia una mica de tempesta i amb el meu germà ens barallàvem, jo m’amagava dins d’aquest piano. Tu podies seure replegat sobre tu mateix recolzat en un costat. Moltes vegades el meu pare va tocar sense saber que jo era dins». De la seva mà, mentre explica la història, va brotant el piano, que dibuixa en blau, i després una figura humana, ell mateix, en vermell, arrupit a l’interior.

«Jo crec que va ser una experiència extraordinària. Després, al llarg de la meva vida, he reflexionat moltes vegades, perquè jo crec que allà vaig entendre la vibració de la matèria», diu. «Aquell moment en el qual tu i el tot estan en la mateixa vibració i el mateix ritme, com si tu i l’univers forméssiu part del mateix. Moltes vegades ho he meditat i jo crec que per això vaig acabar sent escultor». És un moment magnífic: molts anys després, davant una càmera, l’artista consagrat retrocedeix en el temps per rememorar el moment en què la seva vida va bascular cap a l’escultura, aquell moment en què el seu cos va vibrar amb l’univers al so de les notes que tocava el seu pare. Mentre burxa en la memòria, fa un dibuix.

El cap d’un artista

Moments com aquests són la matèria primera de què està fet ‘Jaume Plensa: ¿pots sentir-me?’ el documental que aquest dijous serà estrenat al cine Aribau de Barcelona després del seu pas exitós pel Festival Docs celebrat el maig a través de Filmin, en què va ser un dels més vistos i va rebre aleshores el Premi del Públic. Els amants de Plensa i els que senten curiositat per saber com opera el cap d’un artista, com es gesten les seves obres, quines idees les precedeixen, com es materialitzen, com canvien pel camí, trobaran excel·lència gurmet en el treball de Ballesteros, que durant un any i mig, entre el 2018 i el 2019, va seguir l’artista barceloní per mig món a l’arbitri de projectes que tenia en marxa en aquell moment, però també visitant-ne altres de ja acabats i fonamentals de la seva obra.

«L’objectiu era fer un retrat fidel de les idees que mouen el seu treball», diu Ballesteros. «El rodatge va tenir lloc en un moment en què Jaume i el seu entorn entenien que estaven passant coses interessants en el seu treball». El documental segueix Plensa durant el muntatge de la retrospectiva que li va dedicar el Macba a finals del 2018 i durant la creació i instal·lació de les esferes de ‘Voices’ en el ‘lobby’ d’un gratacel novaiorquès. Entre les obres acabades que l’acompanya a visitar hi figuren, per exemple, la famosa ‘Crown Fountain’ de Chicago, o l’entranyable ‘Ogijima’s Soul’ de Takamatsu, al Mar Interior de Setu, al Japó. Són exemples: el documental és un extens viatge amb parades a França, el Canadà, Suècia, els EUA, el Japó i Espanya.

Un discurs afinat

Com a mestre de cerimònies oficia el mateix Plensa, desbordant d’idees, de discurs, de paraula. «Jaume és un artista que té molt afinada la seva expressió verbal», diu el director. «No té cap problema a explicar-se. Té molt elaborat el seu discurs, i això és un caramel per a algú que fa una pel·lícula sobre ell». En general, Ballesteros ha tingut la sort de comptar a l’altre costat de la càmera amb un personatge en no pocs sentits de la paraula. «Hi ha una cosa que és genial en Jaume a l’hora de filmar-lo, i és que no es talla. Viu les coses amb intensitat. Quan anem al ferri camí de l’illa al Japó es veu com de feliç és de tornar allà, i a Chicago, tot i que la veritat és que allà hi va molt, quan es retroba amb la seva peça i veu de nou com la gent hi interactua s’entusiasma, i es nota».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Però no s’ha d’oblidar que és un documental al servei de la idea. De les idees, en plural: les que mouen Plensa a treballar. Plensa diu: «Necessitem a l’espai urbà una cosa que ens abraci i ens protegeixi». Plensa afirma: «El lloc on jo treballo avui serà el lloc de carisma de demà». Plensa sosté: «L’escultura té força de lloc, del lloc al qual sempre pots tornar.» Plensa reflexiona: «El que no t’ensenyen a l’escola és a alimentar el món interior que et manté dret, dempeus». Plensa sentencia: «L’escultura jo crec que és la relació del material amb l’immaterial. És el que crea el pont entre la nostra humanitat tangible i la nostra ànima, impossible de tocar».

I tot va començar dins d’un piano.