Mor Quino, el 'pare' de Mafalda, als 88 anys

«No l’estranyo. Si Mafalda vol viure, ella mateixa. Jo també vull viure... i en això estic», deia ja el 1987 el creador d’aquesta nena , que somia amb un món més digne, just i respectuós amb els drets humans» i «percep la complexitat del món des de la senzillesa dels ulls infantils», com va definir al lúcid i més que vigent personatge de còmic el jurat que va premiar el seu pare, Joaquín Salvador Lavado, Quino, amb el Premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats el 2014. Fins que aquest dimecres, als seus 88 anys, els seus problemes de salut li van guanyar la partida. Tímid des del bressol i humil, l’autor argentí, que s’autodefinia com un «obrer del dibuix», moria a la seva ciutat natal, Mendoza, on es va mudar des de Buenos Aires fa tres anys després de perdre la seva dona, Alicia, que ell sempre va reivindicar «clau» en la publicació i difusió internacional de Mafalda. En els últims temps, amb problemes de mobilitat i visió, amb prou feines es movia de casa.

Des que ja amb 3 anys es recordava «dibuixant de cap per avall sobre la fusta clara d’una taula nova», Quino (1932) no tenia cap altre desig que no fos ser dibuixant, una feina, que esperava que servís «per canviar una mica les coses». Aquella vocació li va inculcar el seu oncle Joaquín Tejón, pintor i dibuixant publicitari, al si d’una família d’espanyols republicans de Fuengirola que van emigrar a l’Argentina el 1919 sense perdre de vista la guerra civil. 

Llavors Quino era un nen solitari que va perdre la seva mare als 12 anys i el seu pare menys d’un lustre després, quan «cansat de dibuixar àmfores i guixos» va abandonar l’Escola de Belles Arts de Mendoza i va marxar a Buenos Aires per dedicar-se al dibuix humorístic. Mafalda, o almenys la seva llavor, va arribar després d’una dècada de carrera en la qual va publicar el 1963 el primer dels seus llibres, ‘Mundo Quino’. Li havien encarregat unes tires per publicitar els electrodomèstics Mansfield amb la premissa que fos una família amb noms que comencessin amb la M de la marca i que recordessin als Peanuts de Charles M. Schulz. El món haurà d’agrair a la providència que aquella campanya mai veiés la llum i Quino la guardés en un calaix, ja que un any després, el 29 de setembre del 1964, a la revista Primera Plana, apareixeria reconvertida en aquella nena que abominava dels plats de sopa que la seva mare li posava sobre la taula, una al·legoria de la dictadura argentina, com sempre es va encarregar el dibuixant de recordar ben alt: per tot el que ens volien fer empassar.  «A mi sí m’agrada la sopa però no quan te la imposen, com els règims militars», insistia quan li van concedir el Príncep d’Astúries, un dels nombrosos reconeixements i homenatges que va rebre. 

Notícies relacionades

Mafalda, un concentrat de Beatles, Che i maig del 68

Mafalda, Princesa d'Astúries

Quino va envoltar la petita contestatària Mafalda d’uns pares que eren el mirall per a la classe mitjana argentina, li va donar un germanet -Guille- i una ‘troupe’ d’amics no menys icònics que ella: Felipe, Manolito, Susanita i la petita Libertad, la seva favorita, afirmava. L’èxit del seu precís humor, capaç de disseccionar els problemes del món, va travessar fronteres, traduint-se a 27 idiomes (Lumen l’ha estat publicant a Espanya). Però el juny del 1973 Quino va anunciar el que va qualificar com «el més valent» que va fer a la vida: deixar Mafalda. Estava extenuat després d’anys absorbit per la seva creació i temorós de repetir-se.   

«Vaig veure una escena d’una pel·lícula amb un bressol i algú deia ‘que maca la nena’. Es deia Mafalda», explicava el dibuixant sobre el personatge que seria fan dels Beatles, somiaria treballar a l’ONU per ajudar la gent i aconseguiria elogis de grans com García Márquez, Umberto Eco i Julio Cortázar. Les profundes reflexions i opinions d’abast universal de la perspicaç nena eren les del seu no menys lúcid pare.