La dècada en què Tàpies es va convertir en Tàpies

El 13 de desembre del 1953, Antoni Tàpies fa 30 anys. És un artista en potència. Fa només set anys que va deixar de banda el dret per dedicar-se plenament a la pintura. Ha exposat a Barcelona, ha participat en la Biennal Hispanoamericana a Madrid i ha figurat en la llista de convidats a la Biennal de Venècia, però en termes estrictament artístics el seu llenguatge encara no està consolidat. Ningú sap realment cap a on anirà, potser ni ell mateix. La pintura matèrica, si de cas, és un esbós en els secrets plecs de la seva ànima artística. Però tot això està a punt de canviar. Tàpies acaba d’entrar en la trentena, i la següent dècada ho canviarà tot. Seran 10 anys emocionants, transformadors. Sortirà convertit en un altre.

La Fundació Tàpies fa 30 anys i ho celebra amb una exposició que mira als 30 de l’artista barceloní, a aquella dècada de la seva vida compresa entre el 1953 i el 1963, en què tot va canviar. La dècada en què Tàpies es va convertir en Tàpies. «Va ser un període ric i decisiu», diu la comissària de la mostra, Núria Homs. «Tres assumptes fonamentals tenen lloc: troba el llenguatge de la seva maduresa, la seva obra s’internacionalitza i políticament es desmarca de Franco, negant-se a participar en exposicions organitzades pel règim». Una quarantena d’obres i valuós material documental serveixen de vehicle per explicar aquesta evolució. Vint-i-sis són préstecs, d’altres museus i col·leccions privades, senyal del fat ambiciós de la mostra. La Tàpies està de festa.

El descobriment de la textura

«Tàpies entra en aquesta dècada com un artista jove, sense llenguatge definit, i surt convertit en un artista consolidat», diu Homs. Oberta al públic a partir d’aquest dissabte, ‘Tàpies als 30’ és una oportunitat única d’assistir a la maduració del seu art, de veure, per exemple, aquelles obres que van materialitzar el descobriment de la textura, pas capital cap a les inconfusibles pintures matèriques. «La descoberta de les textures és fonamental», explica la comissària. Allà hi ha, de l’any 53, obres com ‘Meditació epicúria’ i ‘El crit groc i violeta’, en les quals el jove Tàpies comença a recórrer el camí. Homs crida l’atenció sobre el fet que en aquestes albors el format de les seves pintures és petit, i caldrà esperar uns quants anys per veure els seus grans quadros. «Llavors ja tindrà el control de la matèria, i a més, seguirà l’exemple dels expressionistes americans que treballen en gran format».

L’any 53, Tàpies porta a terme les seves dues primeres exposicions individuals als EUA, una a la Marshall Field & Company de Chicago i una altra a la prestigiosa Martha Jackson Gallery de Nova York. Dos anys després coneix el crític d’art francès Michel Tapié, defensor del tipus de pintura que Tàpies comença a perfilar i aleshores comprador de ‘Pintura-collage amb draps i fils’ (1955), també exposada a les parets de la fundació. Tàpies es torna conegut en l’àmbit internacional, i, en aquest sentit, l’any 58 és capital. «És l’any de l’èxit», diu Homs. Tàpies guanya dos premis en la Biennal de Venècia i el primer premi del Carnegie Institute de Pittsburgh. «Llavors, museus i col·leccionistes privats es comencen a disputar la seva obra». Prova concloent del seu èxit internacional, l’any 62 tenen lloc les primeres retrospectives dedicades a la seva obra, una de les quals, al Museu Guggenheim de Nova York.

Manipulats pel règim

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Políticament també és una dècada interessant. La mateixa Venècia que el 58 el va veure triomfar va ser l’escenari del seu divorci amb el règim franquista. «Tàpies va exposar 15 obres i el pavelló espanyol va ser un èxit, però la premsa internacional, al mateix temps que es va desfer en elogis amb l’art espanyol, no va estalviar les crítiques al règim». Alguns artistes, entre els quals, Tàpies, es van adonar que estaven sent manipulats per la dictadura, que intentava mostrar-se bonica i moderna a través seu. «Llavors va ser quan va decidir no participar en res que organitzés el règim». Tàpies va portar la seva decisió fins a les últimes conseqüències: el 1962, un col·leccionista privat va deixar tres obres seves per a una exposició a la Tate Gallery auspiciada per la dictadura, i Tàpies va interposar una demanda, que va guanyar l’any següent.

Va ser una dècada de canvi i ho va ser en tots els sentits. «Va ser la dècada en què es va casar i van néixer els seus fills», recorda Homs. La dècada, a més, en què «es va instal·lar en un estudi de veritat» (a Barcelona) «per treballar amb tranquil·litat i espai en els formats grans». La dècada en què va comprar la casa de Campins, tan lligada després a la seva obra. Va entrar als 30 un dubitatiu Tàpies. En va sortir un tità.