Mor l'historiador i monjo de Montserrat Hilari Raguer

El monjo de Montserrat i historiador Hilari Raguer (Madrid, 1928) ha mort aquest dijous als 92 anys, segons ha informat l’Abadia de Montserrat. La seva sàvia trajectòria deixa com a llegat una important aportació a la historiografia civil i religiosa de la primera meitat del segle XX. 

Les exèquies tindran lloc dissabte que ve al matí, presidides per l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler. 

Raguer va ingressar a Montserrat el 1954, on va ser ordenat sacerdot el 1960 i on ha sigut professor de Sagrades Escriptures i d’Història Contemporània de l’Església. Ha sigut autor de nombrosos llibres sobre història politicoreligiosa catalana i espanyola del segle XX, molts dedicats a la Segona República i sobretot de la guerra civil però també d’obres d’espiritualitat. 

El 2014 va rebre la Creu de Sant Jordi i, el 2016, la Medalla d’Or de la Universitat de Barcelona. 

Empresonat durant set mesos

Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona el 1950, Raguer va ser membre del grup clandestí antifranquista Torras i Bages, on va coincidir amb Jordi Pujol i Joan Reventós, i va ser empresonat durant set mesos a la presó de Montjuïc per haver participat en la vaga de tramvies. 

El 1954, l’any en què va entrar a Montserrat, va redactar per a la facultat de Dret de la Sorbona (on es va diplomar en Ciències polítiques el 1962) una memòria sobre Unió Democràtica de Catalunya i la seva intervenció durant la guerra civil, treball que va ser la base de la seva tesi doctoral a Barcelona, ‘La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps’ (1931-39), que no es va publicar fins al 1976, un any després d’obtenir el títol (el primer amb una tesi publicada en català). 

Del 1962 al 1972 va estar destinat al monestir de Medellín, a Colòmbia, on va ser mestre de novicis, professor de Bíblia i litúrgia al seminari major, a la Facultat de Teologia de la Universitat Bolivariana i a l’Institut de Litúrgia del Consell Episcopal Llatinoamericà (CELAM). Va ocupar també el secretariat nacional de litúrgia de Colòmbia en els anys de la reforma litúrgica.

Extensa bibliografia

Entre els seus nombrosos llibres sobre història politicoreligiosa catalana i espanyola del segle XX figuren ‘La espada y la cruz: la Iglesia 1936 1939’ (1977), ‘Divendres de passió. Vida i mort de Manuel Carrasco i Formiguera’ (1984), la biografia de caràcter reivindicatiu ‘El general Batet’ (1994), ‘Leviatan. L’Església i els totalitarismes’ (1998), ‘Gaudeamus igitur. Notes per a una història del Grup Torras i Bages’ (2000), ‘La pólvora i l’encens. L’Església i la Guerra Civil espanyola (1936-1939)’ (2001), ‘El quadern de Montjuïc. Records de la vaga de tramvies’ (2001) i ‘Carrasco i Formiguera. Un cristià nacionalista’ (1890-1938) (2002). 

És també autor d’obres espirituals com ‘La nova litúrgia de les hores’ (1972), ‘Per comprendre els salms’ (1996) o ‘La Lectio divina’ (1999), una recopilació d’articles sobre temes religiosos, i el divulgatiu ‘Mecanoscrit sobre els monjos de Montserrat’ (2008).

Va avaluar l’arxiu de la Generalitat en l’exili

Notícies relacionades

Òmnium i Abacus pugen a 75.000 euros el Premi Sant Jordi i el converteixen en el més ben dotat de les lletres catalanes

‘Six’, el musical feminista sobre les dones d’Enric VIII

Va dirigir, a més, el volum 9 d’‘Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans’, sobre la Segona República i la guerra civil, i va col·laborar, sota direcció de Joan Requesens, a ‘Romanticisme, cultura i religió’ (1999). També va assessorar el documental de TV-3 ‘Lluís Companys, camins retrobats’ i, es va encarregar, juntament amb Agustí Colomines, el 1999 de l’avaluació de l’arxiu de la Generalitat en l’exili, dipositat a l’Arxiu del Nacionalisme de la Fundació Sabino Arana i ja tornat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. 

L’historiador va col·laborar, així mateix, en revistes com ‘Qüestions de vida cristiana’, ‘Història 16’ i ‘Revue d’histoire ecclesiastique’. En el terreny més polític va publicar, el 2012, ‘Ser independentista no és cap pecat’.