Laia Carbonell recita per a EL PERIÓDICO un poema del seu llibre 'Nibrós' com a preàmbul del Barcelona Poesia

La primera convocada és Laia Carbonell (Barcelona 1986), poeta de  formació transversal que s’ha nodrit de la música, el periodisme, la teoria literària i la literatura comparada. Fruit d’una estada a la ciutat de Tampere, a Finlàndia, va ser el seu primer llibre de poemes, Finlàndia. Poesia amb acompanyament (premi Amadeu Oller 2015) en què la paraula i la música adquireixen un curiós maridatge. Carbonell ha traduït fragments dels Carnets d’Albert Camus i ha impulsat el llibre i el documental sobre el 15-M a Terrassa amb el col·lectiu A les vuit al Raval. Des de l’any passat porta, amb Raquel Santanera i Maria Sevilla, la programació de la sala L’Horiginal. 

El delicat poema que llegeix en aquest vídeo correspon al seu segon poemari, Nibrós que va obtenir el premi Ciutat de Manacor de poesia Miquel Àngel Riera, un intent d’acceptació d’una mort pròxima i alhora l’evocació del mite fundacional de com un despreniment a la vall de Cardòs, d’on procedeix la seva família materna i que va deixar colgat el poble de Nibrós, va ser l’origen de la resta de poblacions de la vall.

La poeta participarà el 18 d’octubre, dia de la clausura de les jornades, en el recital Com una sospita de llum. Poesia per pensar el futur, al Centre de Cultura Contemporània.  

Serà una branca sobre el capó d’un cotxe uns quilòmetres per sota d’on pasturen les vaques. Serà una branca com una esllavissada, que avui no hem pujat a cavall. Serà una branca que no sortirà a la fotografia de la teva esquela. Serà només una branca, un dia,com una broma, com una esllavissada assenyalant la fi d’un poble: colgant l’església, partint les terres, matant les bèsties. Serà la branca tremolant com una broma i el pare prendrà els fills muntanya avall per fer allò de les llegendes de repartir les terres i fundar els pobles que multipliquessin Nibrós –encara que sigui de nit i no és vegin les branques a la fotografia de l’esquela,

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

encara que sigui de nit i és pensi que ningú la veu acaronant bedolls, que ningú l’ha vista mirar muntanya amunt buscant l’home entre els plecs de la pissarra,

sota les escobes i per cada racó de la catedral escarpada quan és de nit i la mosquegen els helicòpters encesos de llums. Seran les branques tremolant com una esquela per com callin les feres i les fonts per com aguanta la respiració la vall mirant amunt seguint els camins que porten als cementiris que fonen Nibrós.