Arturo Pérez-Reverte: «La ferida de la guerra civil l'han reobert els polítics»

Arturo Pérez-Reverte sap molt bé com es rebrà la seva novel·la ‘Línea de fuego’ (Alfaguara). Amb l’ullal recargolat criticant la gosadia –no es pot fer servir cap altra paraula tractant-se de l’autor en castellà més fogós i testosterònic– de voler dibuixar la batalla de l’Ebre –la més terrible, la que va causar 20.000 morts, la decisiva– amb una precisió gairebé cinematogràfica i sense una posició política de partida. Igual que els soldats de Sam Mendes en ‘1917’, els lectors de l’obra poden travessar un hiperrealista camp de batalla pràcticament ‘check to check’ amb els combatents empastifant-se amb el fang i esquitxant-se de sang a les trinxeres. O almenys aquesta és la intenció inicial de l’autor.

Portar això del cine a col·lació té sentit. De fet, la imatge de pel·lícula l’evoca el mateix escriptor a l’explicar la voluntat equidistant del llibre per la qual li plouran les crítiques: «Les coses en el pla general estan molt clares, hi havia un bàndol legítim, que era el republicà, i un altre d’il·legítim, que era el franquista, això ningú ho discuteix». Ara bé, la tècnica de l’autor col·loca el zoom a les trinxeres i en el primer pla es veuen les coses diferents:  «Allà hi ha voluntaris, sí, però també nois obligats a combatre, gent a la qual es van endur del seu poble i li van encasquetar una boina de requetè o de milicià sense tenir cap altra opció». Per donar compte de la complexitat, l’escriptor recorre a la seva pròpia família: al seu pare, nen de bé de la burgesia mediterrània, el van fer lluitar per la República, mentre que el seu sogre, un jove esquerrà aragonès, ho va fer pels nacionals.

Vincle amb la memòria 

No és la primera vegada que li plouen pals a l’escriptor en aquest àmbit. Ja va ocórrer amb el seu llibre sobre la guerra civil explicada als joves, una necessitat que sent cada vegada més peremptòria quan sent polítics joves utilitzar la guerra civil amb intencions polítiques. «Quan es deixa de banda el vincle amb la memòria real i només es manté la ideologia és una cosa perillosa, perquè no hi ha res més manipulable que les ideologies».

Tot i que l’autor va parlar amb molts excombatents –l’últim supervivent de la ‘quinta del biberó’ va morir fa cinc anys– i el llibre està ben documentat, la seva llibertat d’escriptor el va portar a inventar un poble, Castellets del Segre, i una brigada, la XI, en la qual combaten 2.890 homes i 18 dones de la secció de transmissions. La presència femenina és la prova que els resultats del Me Too han afectats fins i tot a novel·listes tan interessats per les peripècies virils com Reverte. «Cap dona va creuar l’Ebre i feia ja temps que les milicianes estaven retirades del front, però necessitava les dones, informades, disciplinades i amb tècnica militar, perquè la dona va ser la gran perdedora. En només tres anys les dones van deixar de ser lliures per acabar obligades a ser esclaves submises». 

Dit això, a l’autor, que es defineix com un narrador d’històries que es guanya la vida amb això, li interessa puntualitzar que no és en absolut un historiador ni la seva voluntat és llimar asprors entre un costat i l’altre. «Per arreglar el món ja estan les onegés. M’agradaria que el llibre servís d’alguna cosa als meus lectors, però només fins allà arriba el meu compromís».

 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Es delecta amb cert plaer l’escriptor quan pensa en la possibilitat de no agradar. «Sé que tindré moltes crítiques i això em produeix un recargolat plaer. La veritat és que seria molt trist que no suscités malestar en els qui utilitzen la guerra civil com a arma llancívola irresponsablement. Així que, si els molesta la meva novel·la, això em farà extremadament feliç».

‘Línea de fuego’ arriba en un moment polític molt radicalitzat en què fa l’efecte que les ferides de la guerra civil no han acabat de tancar-se, una imatge amb què l’escriptor no es mostra del tot d’acord. «No és que la ferida no s’hagi tancat, és que molts polítics han volgut reobrir-la quan ja tot estava resolt, quan combatents com Carrillo o la Pasionaria van decidir que ja havien girat full. Els actuals polítics, que manquen d’aquell aplom i aquella solvència intel·lectual, utilitzen els arguments en blanc i negre de manera maniquea. Però, vaja, la meva novel·la no està escrita amb la intenció de corregir això».