El Yiyo i la tempesta de la seva 'troupe'

La trobada amb el clan es produeix a Sant Roc, el barri de Badalona que els va veure néixer i créixer, on el flamenc, la música d’arrel dels gitanos, flotava en l’aire, a les cantonades d’un racó humil on cantar-se una ‘coplilla’ o tocar una farruca amb la guitarra eren el pa nostre de cada dia. Un barri amb els seus problemes, construït per allotjar els barraquistes de Montjuïc i el Somorrostro, de vegades, amb ciment aluminós, un altre desvergonyiment del tardofranquisme. Vivendes minúscules que convidaven a jugar a futbol a la placeta, o a saltar a corda o, per què no, a ballar per alegries.

«És el que hem mamat; quan jo era petit, el flamenc s’enganxava aquí més que la pandèmia aquesta», diu amb broma El Yiyo, al qual, per cert, el decret de l’estat d’alarma el va sorprendre a Madrid, actuant a El Corral de la Morería juntament amb el seu germà, El Tete, i tots dos van haver d’agafar el portant corrent abans que el virus ens reclogués.

Viuen tots tres al barri, sota el sostre patern, en un pis «molt normalet» on van passar junts el confinament com tigres engabiats, no per la tancada per si mateix –es troben molt a gust amb la família, amb el papa Ricardo i la mama Laura–, sinó pel canvi dràstic d’hàbits, acostumats com estan a anar d’un costat a l’altre, de bolo en bolo. El vaivé, com no, ha disminuït per culpa d’aquest maleït Covid que ens té vivint a mitges. Almenys, l’aturada els va servir per repensar i polir ‘El Yiyo & su Troupe’, que presentaran a Madrid, ni més ni menys que al teatre Real, el pròxim 3 de novembre. I compte, que de seguida després tornen a casa: el 27 de novembre, al Teatre Blas Infante, de Badalona.

Els nois es presenten puntualíssims a la cita a l’estudi, a dos passos del seu domicili, acompanyats pel seu pare i mànager, Ricardo Fernández, nascut a Úbeda (Jaén) però trasplantat a Badalona quan amb prou feines havia après a caminar. A ell li deuen molt els xavals: el fet d’inculcar-los la disciplina, la tenacitat, el caminar rectes en un sender, el dels artistes, difícils, costa amunt i ple de trampes. Tot i que el Ricardo anava per futbolista –va jugar en els juvenils de l’RCD Espanyol–, és innegable que porta a la sang una arrelada afició al flamenc que els seus tres fills han aconseguit pujar als escenaris. Darrere del pare, acudeixen tots tres, dèiem, amb la mascareta, les melenes al vent, l’esquena alçada com un jonc, el mentó desafiador i aquest tarannà d’«aquí soc jo», un estilàs que ha captivat dissenyadors com Armani o la firma Guess.

En aquest local, entre tallers, magatzems i naus industrials, els tres homes assagen cada dia, plogui o troni, confinats o no, perquè amb el talent només n’hi ha prou. Com deia el guitarrista Sabicas, si deixava de tocar dos dies, ell ja es notava fluixedat als dits, tot i que el públic no ho percebés ni per indici. L’art demana enclusa i martell. El que més lamenta El Yiyo és haver hagut d’aparcar les classes a l’estudi, els dissabtes al matí, per la distància i contenció que exigeix el coronavirus. Tot tornarà.       

Així, sense res, sense guitarra ni calaix, sense més acompanyament que els seus palmells, tots tres són capaços d’arrencar el follet de la seva migdiada, de convertir la foto per a aquestes línies, la gravació en fred d’un vídeo, en una festa, tamborinant amb els seus talons sobre el pis com si, de sobte, hagués esclatat una tempesta tropical amb llampecs de foc i trons elèctrics. Flamenc català, saba fresca que barreja l’ortodòxia amb el nou. El Yiyo, de la generació Youtube, amb formació en ballet clàssic i contemporani, assegura haver-se reflectit a «molts miralls», d’haver llepat tècnica d’aquí i d’allà. Per citar només un parell de noms entre els seus referents, esmenta la grandiosa Carmen Amaya i Eduardo Serrano, El Güito, amb qui va tenir la sort de trepitjar les taules sent tot just una criatura. ¿El pal més difícil de ballar? No ho sabria dir, perquè el flamenc és «un estat d’ànim», que tant demana buleries com una ‘soleá’. Per això, com en el jazz o en el blues, és tan important la improvisació.

Notícies relacionades

Un dia en el rodatge de ‘Ravalear’ (Max), la sèrie de Rodríguez i Lacuesta sobre família, cuina i els dilemes de la Barcelona actual: «És necessari que la ciutat es transformi, però ¿a quin preu?»

Òmnium i Abacus pugen a 75.000 euros el Premi Sant Jordi i el converteixen en el més ben dotat de les lletres catalanes

¿On pretenen arribar aquests xavals? «No m’agrada posar-me límits», diu El Yiyo; «fins on es pugui», intervé El Tete amb una barreja d’ambició i humilitat pròpies de la seva edat. Aquests dies està molt content el mitjà per una gran notícia: el mestre Tomatito, el guitarrista que durant molts anys va acompanyar Camarón, l’ha contractat com a ‘bailaor’ solista per a la seva nova gira.

Orgull de Badalona. Segur que el Blas Infante, a Llefià, rebentarà d’aplaudiments el 27 de novembre.