Llàstima que Víctor Nubla no ho pugui escoltar

El Museu Reina Sofía reivindica en aquesta nova temporada l’art sonor de manera rotunda. Ho fa a través de diverses exposicions que es complementen entre si; d’una banda, la instal·lació ‘Auto sacramental invisible’, en la que El Niño de Elche reinterpreta José Val del Omar i el seu treball pioner dins d’aquest camps a través del cine. D’una altra, ‘Disonata. Arte en sonido hasta 1980’, en què es barregen disciplines per acostar-nos a les obres d’artistes com Elena Asins, Marcel Duchamp, Hanne Darboven o John Cage.

Aquest dimarts s’ha inaugurat la tercera i més ambiciosa de les seves noves mostres, ‘Audiosfera. Experimentación sonora 1980-2020’, comissariada per Francisco López, que reuneix 728 obres sonores de 800 creadors de tot el món proposant un recorregut diferent pel vast i dinàmic univers de l’àudio experimental.

«Als anys 50 la pintura era el tipus d’art que explicava una època, als 60 va ser l’escultura, però a partir dels 80 es va produir un canvi de paradigma en la música que no ha sigut prou estudiat», explica Manuel Borja-Villel, director del Reina Sofía. «Les institucions museístiques es resisteixen al canvi, perquè estan fetes per veure, no per escoltar, així que fins al moment el sonor sempre ha estat canibalitzat per l’òptic».

A ‘Audiosfera’ no passa això, ja que no hi ha res a veure (ni imatges ni objectes) i sí tot un magma d’àudios per escoltar. «No volíem que hi hagués distraccions visuals, ni tan sols els textos introductoris ni explicatius», apunta Rafael García, coordinador d’una mostra en la qual la tecnologia ha jugat un paper fonamental. Per portar-la a terme s’ha desenvolupat un dispositiu que conté una aplicació amb tot el material de cadascuna de les seccions. Funciona amb un geolocalitzador, així que quan t’introdueixes en un nou espai, pots accedir als àudios que l’integren, en versió reduïda o estesa, ja que la visita pot durar entre una hora i mitja i... dies. Així que, armats amb uns cascos d’alta gamma que posa a disposició el museu (degudament higienitzats) i aquesta espècie d’i-Pod, ens endinsem en una experiència immersiva al llarg de set sales de diversa mida, color i il·luminació que pretenen generar un entorn sensorial.

Peces específiques

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

La mostra no es presenta cronològicament, sinó que atén els canvis essencials en aquest àmbit creatiu. «La veritable transformació no té a veure exclusivament amb el pas de l’analògic al digital –continua Borja-Villel–, sinó amb la possibilitat d’estar connectats, d’estendre xarxes que configurin grans comunitats sonores».

Al llarg del recorregut es poden escoltar creacions com les concebudes per Anne Gillis, Alba Noto, Esplendor Geométrico, el recentment desaparegut Víctor Nubla o el seu company a Macromassa Juan Crek. Vint-i-una de les peces sonores han sigut realitzades expressament per a l’ocasió, com les de Barbara Ellison, Eric La Casa, James Webb, Ryoji Ikeda o Oliver Block.