Crítica d''Els terranautas': la campana de vidre

 La publicació de ‘Los Terranautas’ no pot ser més oportuna. ¿Una novel·la sobre el confinament? ¿Sobre un experiment distòpic que pretén erigir-se com a solució alternativa al desastre ecològic a què hem condemnat el món, com si fos una colònia de pioners provant de ser l’Adam, l’Eva i els seus companys de pis en una societat prepandèmica? Podria semblar que T. Coraghessan Boyle (Peekskill, Nova York, 1948) ha posat en marxa tota la seva imaginació científica per construir aquesta campana de vidre vigilada, com per un gran microscopi, per Déu totpoderós, però a l’autor de ‘Música acuática’, a qui no li són alienes les faules ambientalistes, les comunitats tancades i les sàtires amb aspiracions a fresc històric, no li ha calgut somiar gaire, perquè el seu projecte marcià s’inspira directament en la Biosphere 2, que, en ple desert d’Arizona, a principis dels 90, va fracassar en el seu intent de convertir-se en l’hivernacle humà preparat per al canvi climàtic i l’exportació sideral dels nostres pecats capitals.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Los Terranautas no és tant una distòpia, sinó el relat d’una autodestrucció anunciada: és sabut per tothom que, quan vuit humans conviuen en un lloc tancat massa temps (¡dos anys!), l’instint animal treu les ungles; l’enveja, la gelosia i la competitivitat inherent a la supervivència són el pa nostre de cada dia, i les miserables picabaralles de Gran Hermano empal·lideixen entre la mesquinesa que neix entre científics i cervells de categoria.

Alguna cosa de ‘reality show’ té ‘Els Terranautas’, amb els omnipresents membres del Control de Misión observant les seves criatures com si fossin formigues en un terrari. Boyle narra, amb una contagiosa barreja de cinisme i empatia, la progressiva desesperació d’aquests conillets d’índies il·lusos, que van creure en una utopia –una utopia capitalista, subvencionada per un milionari Jonathan Reed, àlies ‘Dios el Creador’– per comprovar que la gana i el desig sexual es convertirien en els valors de canvi d’un nou sistema social. Per desmuntar els fonaments de la nostra civilització utilitza tres punts de vista alterns –els del Dawn i el Ramsay, escollits per a aquesta missió amb vista a colonitzar Mart, i el de la Linda, amiga del Dawn, que es queda fora del procés de selecció, i que funciona com una perspectiva externa i rancorosa, igual d’implicada emocionalment en la decadència d’aquest ecosistema sense futur– que li serveixen per crear una novel·la divertida i melancòlica, una mica excessiva en pàgines però molt generosa en idees, d’una prosa àgil i enginyosa (molt pynchoniana, tot i que sense la seva densitat conspiranoica; una mica més frívola, sense que això sigui pejoratiu), que tracta no només de per què estem condemnats a destruir el planeta, siguin quines siguin les nostres honorables intencions de cara a la galeria, sinó de per què estem condemnats a devorar-nos els uns als altres mentre pensem, tan ufans, que la vida ens ha jugat una mala passada, i que sempre hi haurà una segona oportunitat, tan inútil com la primera.