'Crescendo': la tosquedat del bonisme

Inspirant-se en la West-Eastern Divan Orchestra, confundada per Daniel Barenboim, ‘Crescendo’ explica la història d’un prestigiós director d’orquestra alemany enfrontat a la missió de formar un conjunt musical format per joves israelians i palestins. Atès que l’odi, els prejudicis i la desconfiança mutus estan profundament arrelats entre els membres de la banda, i que el mateix mestre viu traumatitzat per l’historial nazi dels seus pares, els assajos es converteixen en sessions de teràpia que, naturalment, permetran al grup oblidar les hostilitats. 

Per descomptat, les picabaralles entre els personatges són eminentment simbòliques, i la seva reconciliació funciona com a reivindicació del poder curatiu de la música davant l’odi; en altres paraules, la pel·lícula ha sigut dissenyada a tall de simplificació del conflicte entre Israel i Palestina, i aquest plantejament es veu agreujat per la malaptesa amb què la narració avança. Molt pocs dels músics són retratats individualment, i cap de les interaccions transcendeix allò superficial. Així mateix, els diàlegs afligeixen un didactisme que resulta aclaparador, tot i que no tant com el desvergonyiment amb què el relat apunta al cor de l’espectador. Al final, l’únic valor de ‘Crescendo’ són les seves intencions.