Els Amics de les Arts, i oblidem-nos de tot

Després del compàs d’espera de l’estiu, Els Amics de les Arts s’han decidit a posar tota la carn a la graella i presentar una vegada per sempre el nou àlbum, ‘El senyal que esperaves’, gairebé com si res hagués passat: format elèctric, amb baixista i bateria, i aposta sense embuts pel material d’estrena, que transmet una efervescència i una afecció al ball d’estrany encaix en el moment actual. És igual: el grup barceloní fa del seu nou concert una càpsula d’evasió, perquè no tot han de ser escenografies reduïdes i lànguids repertoris que insinuïn dobles lectures amb fons pandèmic.

Aquest divendres, a l’Auditori del Fòrum, la principal diferència formal respecte a altres gires no va ser a l’escenari, sinó a la platea, on un miler d’assistents es van repartir per les butaques deixant la meitat dels seients lliures. Doble sessió per encaixar tot el públic, treballant també el doble. I el grup, declarant-se «immensament content» amb el simulacre de normalitat. «Fins i tot sense saber si esteu cantant o rient, però intuïm que sí», va aventurar Ferran Piqué.

Ballant amb civilitat

Notícies relacionades

Mate, una web per trobar amistats a la mateixa ciutat

Orfebre de tècniques mil·lenàries

El nou disc redunda en una versió enriquida i ‘uptempo’ d’Els Amics a la qual el públic va donar un estrepitós vistiplau des de la primera cançó, ‘No vam saber tornar’, amb la seva dinàmica ‘in crescendo’ i la seva sanefa de guitarra una mica Coldplay. Cançons construïdes amb el propòsit sibil·lí de mantenir-te en suspens amb el seu festival de recursos harmònics i de girs cromàtics, amb el seu colorisme i les seves pujades, compatibles amb la idea narrativa secular del grup barceloní: allà va despuntar ‘Juliol 1994’, el tram final del qual va posar l’auditori a ballar (assegut, o dret davant de la localitat), i al terme de la qual Dani Alegret va reconèixer que, quan la gravaven, esperaven aconseguir exactament aquest efecte en el públic.

Quan van anunciar una cançó «més tranquil·la», no ho va ser tant, perquè ‘Et vaig dir’ va avançar amb poder amb el seu cor de ressonàncies soviètiques. Creuant-se amb les novetats, repesques de ‘Ja no ens passa’ o Louisiana o els camps de cotó’, i en el tram final, els divertiments de ‘4-3-3’ (trama rítmica una mica reggaetonera) i ‘Jean Luc’, encara sense enterrar el nou àlbum, del qual van acabar tocant 9 de les seves 10 cançons (només va faltar ‘Adéu’, que sí que va caure a l’actuació de nit, substituint ‘Mentrestant’). El punt i final el va posar ‘El meu cos’, amb la seva bogeria discotequera, tancant un concert que el grup va descriure com «l’acte cultural amb més gent que s’està fent a tot Catalunya».