Rèquiem per les víctimes de Jack l'Esbudellador

Només existeixen proves que dues d’elles van exercir alguna vegada com a prostitutes

Coneixíem els noms de les víctimes: Mary Ann ‘Polly’ Nichols, Annie Chapman, Elizabeth Stride, Catherine Eddowes i Mary Jane Kelly. Se sabia que l’assassí va tallar el coll de les cinc i que a quatre d’elles els va arrencar les entranyes. En la infinitud de llibres publicats entorn del monstre, se les va despatxar totes amb l’etiqueta de prostitutes desesperades, brutes i malparlades, «pelleringues xopes en ginebra». En una conversa telefònica des de Londres, on Rubenhold es va instal·lar fa temps per especialitzar-se en el període victorià (1837-1901), l’autora reconeix que també ella es va acostar a la finalitat del seu estudi amb aquest prejudici a sobre al començar a treballar en un assaig sobre la prostitució al segle XIX. «El que em vaig trobar va ser just el contrari –assegura–. Només existeixen proves que dues d’elles van exercir alguna vegada com a prostitutes». Es tracta de Mary Jane Kelly i d’Elizabeth Stride, si bé aquesta última havia treballat com a criada en una casa a prop de Hyde Park i arribat a regentar una cafeteria pròpia.

VIDES TERRIBLES

VIDES TERRIBLESLa historiadora va començar a exhumar la memòria d’aquestes dones, a qui dedica el llibre, per tornar-los la dignitat, per deixar de cosificar-les. Tres anys de remoure en arxius i parròquies, partides de naixement i matrimoni, fitxes policials, llistats d’asils per a pobres, les temibles ‘workhouses’, més a prop de la presó que de la beneficència (que l’hi preguntin al pobre Oliver Twist, un dels grans personatges de Dickens). Rapaven els caps pels polls, separaven les mares dels fills, i calia treballar molt per guanyar-se les farinetes de civada.

Les autòpsies van concloure que les cinc dones van morir mentre estaven ajagudes o reclinades –Mary Jane va morir al seu propi llit–. I en almenys tres dels casos, remarca l’autora, «se sabia que les víctimes dormien al carrer i que en les nits en què van morir no tenien diners per anar a una pensió». En aquest punt, Rubenhold fa un pas endavant i, amb cert risc narratiu, passa de puntetes sobre les terribles mutilacions que van patir: Jack The Ripper va treure les vísceres a quatre de les cinc. Va seccionar fetges, algun ronyó i úters amb tanta precisió en el tall i presumibles coneixements anatòmics que es va arribar a especular amb la possibilitat que l’assassí fos un cirurgià dement. D’hipòtesis n’hi va haver per a tots els gustos: es va assenyalar els jueus, que arribaven a Londres fugint dels pogroms a l’Europa de l’Est; que si un mariner, que si un carnisser, que si una banda d’extorsionistes... A la historiadora no li interessen ni la identitat del criminal ni la triperia.

«El que més em va sorprendre durant la investigació va ser l’extrema indefensió de les dones, la poca ajuda amb què comptaven en els pitjors moments, quan es trobaven al caire del precipici». La societat victoriana, prossegueix l’autora, estava dissenyada per concebre que una dona sense un home constituís un «element superflu» i «castigava» les que sortien de la cleda per no ser bones mares, esposes o filles. Per a les noies pobres, entrar en el servei domèstic suposava el ‘pas d’or’; si no, l’ocupació en una fàbrica, o més comunament, la costura, la bugaderia o encolar capses de llumins tot just reportava prou xílings per llogar una habitació pudent amb un matalàs infestat de xinxes. Durant el segle XIX, es calcula que una població flotant de 70.000 persones pul·lulava per Londres sense saber del cert on passarien la nit. En el cas de les dones, la manca d’una llar les emparentava amb el comerç sexual.

El que més em va sorprendre durant la investigació va ser l’extrema indefensió de les dones, la poca ajuda amb què comptaven en els pitjors moments, quan es trobaven al caire del precipici

Hallie Rubenhold remarca que tres dels informes forenses van desaparèixer –«¿ningú va donar importància al fet en 130 anys?», es pregunta–, de manera que les llacunes del relat es van omplir amb rumors, suposicions infundades i els reportatges grocs que publicaven els diaris, en un moment d’expansió de la premsa i d’un públic lector àvid d’històries. Les ‘fake news’ van ser un invent victorià.

Si existeix un factor que vinculi les cinc víctimes no és la prostitució, sinó la tragèdia. En les seves vides s’entremesclen infàncies massa curtes, un embaràs rere l’altre per falta d’anticonceptius, fills que neixen morts, fills que emmalalteixen, pobresa punyent, baralles, pallisses dels marits i, sobretot, l’alcohol. Annie Chapman, casada amb un cotxer privat, un lloc amb bon sou i privilegiat entre el servei, va portar una vida de classe mitjana, amb les fotos dels seus fills a la lleixa de la xemeneia, fins que el glop i l’infortuni es van creuar al seu camí.

MORAL VICTORIANA

MORAL VICTORIANAL’estricte codi de la moral victoriana no deixava més espai a la dona que convertir-se en l’‘àngel de la llar’ o en una puta, no hi havia terme mitjà. Però l’autora es pregunta al llibre: ¿es podia considerar prostituta la «jove treballadora d’una fàbrica que es ficava al llit amb els nois que la festejaven i li feien regals»? I la que, a canvi de diners, «masturbava ocasionalment» els homes darrere del pub, però que no tenia relacions amb ells, ¿ho era? I la dona que vagabundejava i «accedia a ficar-se al llit amb un home perquè d’una altra manera se sentia amenaçada i sola», ¿era també una bagassa?

Alguns ‘ripperòlegs’ del Regne Unit han atacat Rubenhold per haver posat el nas en el seu terreny –el seu ‘cottage’, més ben dit– sense pertànyer al cercle sagrat, per criticar-los el fet que mai haguessin prestat atenció a les víctimes. Però l’assaig, magnífic en l’ambientació de l’època, ja ha rebut el prestigiós guardó Baillie Gifford. Un llibre oportú en l’època del #MeToo, ara que els editors es desviuen per descobrir històries sobre dones explicades per dones.

LES CINC VÍCTIMES

LES CINC VÍCTIMES