L'OBC mira a Viena

La temporada de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) va preparar un programa que, pels noms dels compositors, podria haver presentat estètiques diferents i fins i tot antagòniques, però als faristols va prioritzar la unitat, amb la primera obra seleccionada hereva de la segona, totes dues estrenades a Viena: d’Arnold Schoenberg  es va proposar la seva ‘Verklärte Nacht (‘Nit transfigurada’), per a orquestra de cordes, op. 4’, composta el 1899 i estrenada els primers anys del segle XX, i de Ludwig van Beethoven la seva popular ‘Simfonia núm. 6 en fa, Pastoral, op. 68’, de 1808.

Schoenberg va ser el principal impulsor de la ruptura amb la tradició que va imposar la Segona Escola de Viena, però, com tothom, també tenia un passat. El pare del dodecafonisme va ser capaç de concebre el lirisme més sublim, tal com s’aprecia en la ‘Nit transfigurada’, especialment en la versió per a orquestra, ja que en origen es tractava d’una obra de cambra. Aquesta joia del repertori s’inspira en un poema de Richard Dehmel, però no és programàtica ni especialment descriptiva. Ni tampoc trenca amb tot, tot i que innova: d’un postromanticisme clàssic, és pur sentiment i imposa certes sonoritats particulars.

Com a convidat va pujar al podi el mestre portuguès Nuno Coelho, guanyador del desaparegut concurs de direcció d’orquestra de Cadaqués en l’edició del 2017, i que ja ha debutat actuant amb conjunts de referència. Abans del concert Coelho va presentar les dues peces i les va unir en un discurs en què va parlar d’amor i resiliència.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Amb Schoenberg va aconseguir dels 26 intèrprets un so intens i dens, potser no tan pulcre, però sí adoptant un fraseig carregat de sentit i sensibilitat.

Amb la ‘Pastoral’, obra en què cada moviment sí que obeeix a un programa, la plantilla va créixer fins a una quarantena de professors, prou per crear la màgia que requereix aquesta simfonia favorita del públic, aconseguint un so uniforme i empastat, amb un gran treball dels solistes –i del conjunt– que es va apreciar sobretot en un ‘andante molto mosso’ (‘Escena al costat del rierol’) pràcticament perfecte, que només per sentir-lo valia la pena tot el concert.