Heliogàbal: 25 anys de glòria i malson

L’Heliogàbal era un imant de descastats i marginals. El 1997 va començar a freqüentar-lo Albert Pijuan, un fotògraf que acabava d’arribar de retratar la guerra de Bòsnia que estava una mica desubicat emocionalment. En aquell antre va trobar refugi, va entaular amistat amb la fauna del local i va començar a fotografiar els recitals de poesia. «Allò era l’anarquia. No tancaven mai», recorda. El descontrol era tal que el Paolo dormia dins el bar, en una habitació davant la barra. Poc després, la Memi va conèixer un d’aquells poetes, Pau Riba, amb qui formaria parella. El Paolo va tardar una mica més a anhelar nous aires, però se’n va anar fins a Cap Verd.

Les carreres de Manel i Rosalía van ser catapultades des del minúscul escenari del local de Gràcia

El 1998, per evitar que l’‘Helio’ desaparegués, Pijuan se’l va quedar, aliat amb la cantant del grup Le Fou Laura Maure. El pla inicial era provar l’experiència tres mesos. Ella va aguantar quatre anys; ell segueix allà. Els recitals poètics i de músiques experimentals van marcar el caràcter d’un local inicialment per a socis. Trucaves al timbre i si no estava ple et deixaven entrar. La barra donava tanta feina que es va haver de buscar algun encarregat d’obrir la porta. Aquest seria Miquel Cabal, cantant del grup de postpunk Entartete Kunst, que amb el temps agafaria les regnes del local i ampliaria la seva oferta de concerts juntament amb el cantant del grup de posthardcore Aina, Artur Estrada; un altre que només passava per allà i acabaria gestionant la programació més de 12 anys.

250 CONCERTS A L’ANY

250 CONCERTS A L’ANYEn la seva època gloriosa, que podríem datar entre el 2007 i el 2015, l’Heliogàbal va arribar a programar 250 actuacions a l’any. Una animalada per a un bar de 70 metres quadrats, amb un no escenari acorralat entre la barra i la paret i una llicència de bar-cafeteria que, de fet, no li permetia programar concerts. Tot i així, cada dia arribaven tres propostes de grups que volien tocar allà. Alguna cosa hi tindria a veure l’acollidor ambient que s’havia generat, el prestigi creixent i, com no, els àpats amb què complimentaven les bandes que venien de lluny. Cap músic va sortir de l’Helio amb mil euros a la butxaca, perquè només hi caben 90 persones i la política era no cobrar més de 10 euros per entrada. Però amb la panxa plena de mandonguilles amb sípia i truita de patates en van sortir bastants.

El tòpic gastat que els espais de proximitat són el caldo de cultiu de les estrelles del futur és rigorosament cert en el cas de l’Helio. El llavors emergent mànager Gerardo Sanz va entrar una nit de novembre del 2008 al bar a espiar aquell grup que oferia tres concerts. L’insòlit no era que hagués esgotat les entrades de les tres actuacions, sinó que el seu primer disc s’havia editat només 10 dies abans. Va veure l’entusiasme que generava el quartet en aquell minúscul local i els va fitxar immediatament. Es deien Manel. El guitarrista i productor Refree va reservar data a l’Helio un dimecres de setembre del 2015. Volia temptejar una col·laboració que tenia entre mans amb una joveníssima cantaora de flamenc. La cosa va quallar. Ella es deia Rosalía.

LA TRADICIÓ MISHIMA

LA TRADICIÓ MISHIMAA l’Heliogàbal va ser tradició el concert nadalenc de Mishima, possiblement el grup que més ha defensat la supervivència d’aquest i altres bars de Gràcia i la resta de la ciutat. També allà, el cantant de Madee va temptejar el seu renaixement com The New Raemon. I Robert Forster, Ken Stringfellow, Comet Gain, Lydia Lunch, Will Johnson, Fernando Alfaro, Els Catarres, Doble Platina, Lorena Álvarez, El Petit de Cal Eril, Sanjosex, Mujeres, Obeses, El Salao, Ted Leo, La Troba Kung-Fú, Julio Bustamante, La Iaia, Jeremy Enigk, Christina Rosenvinge, Maria Coma, Maria Rodés, Sr. Chinarro, Xarim Aresté, Thalia Zedek, Cass McCombs, Sonny & the Sunsets, Julie Doiron, Joan Miquel Oliver i Jeffrey Lewis són només 30 dels centenars d’artistes que han sentit la calidesa de l’Heliogàbal. Al fons del local, pujat a un banc, s’ha vist udolar entre sanglots el californià Mark Eitzel, desitjós de què la nit no acabés mai.

Allà ha exposat la seva obra pictòrica Comelade, ha recitat infinitat de poemes Casasses i s’ha sentit com casa Macromassa

Un altre dels que ha repetit visita sempre que ha pogut és el cantant uruguaià establert a Nova York Juan Wauters. La primera vegada que va venir, camuflat entre l’audiència estava el seu cosí, el davanter blaugrana Luis Suárez. L’última prova de l’estrany magnetisme de l’Heliogàbal, capaç d’atraure els personatges més inquiets i dispars de la ciutat, es va produir dies enrere en el recital poètic d’Elena Sixto. No, la poesia mai ha desaparegut de l’Helio. I en els moments més durs, ha sigut una estranya taula de salvació. Allà hi havia Marc García, antic baixista de Subterranean Kids i altres bandes de punk dels anys 80, exercint de guitarrista i divulgador del poemari del seu avi, Joan Vinyoli. I entre el públic clients habituals de fa ja 25 anys.

Però l’Heliogàbal no ha sigut només un local de concerts. Allà ha exposat la seva obra pictòrica Pascal Comelade, allà ha presentat el seu llibre el cantautor francès Dominique A, allà ha presentat la seva cervesa el duo experimental Za!, allà ha recitat infinitat de poemes Enric Casasses, allà Macromassa s’han sentit com casa. I per damunt de tot, l’Helio ha sigut lloc de trobada i espai de cultiu d’infinitat de plans consumats o no. És impossible calcular la de grups que han nascut en converses entaulades quan el concert ja havia acabat, però encara no hi havia ganes de tornar a casa. Converses a prop de la barra perquè, al seu darrere, han treballat músics d’Els Surfing Sirles, Nova Vulcano, Las Ruinas, Half Foot Outside, Da Souza... Un dia va passar per allà Jaume Sisa i va dir que aquell ambient de creativitat li recordava al del vell Zeleste del carrer Platería. Falta comprovar si el seu elogi era també una profecia. La d’un altre mític local del subsol barceloní amb més passat que futur.

UN LUSTRE PER NO DORMIR

UN LUSTRE PER NO DORMIRDurant un temps, la frenètica activitat de l’Heliogàbal va ser, fins i tot, un al·licient per a altres locals de Gràcia i de la resta de la ciutat: un exemple de política cultural amb efectes palpables. No obstant, l’últim lustre del bar ha sigut un autèntic malson. I el drama va començar coincidint amb la celebració del seu 20è aniversari. Alguns dels concerts programats per commemorar l’efemèride ja no es van poder celebrar al local, assetjat sobtadament amb inspeccions, sancions i amenaces de precinte. El motiu d’una de les multes era que la nit de Cap d’Any la policia va veure gent ballant dins el bar.

Cinc anys després, la situació de l’Heliogàbal és pràcticament la mateixa. La principal diferència és que aquells 22.000 euros de multes acumulats per superar més del doble l’aforament legal es van pagar gràcies a la xarxa d’amistats: Razzmatazz va cedir la seva sala per a un concert de Za!, Mishima i Pony Bravo i més de 1.200 espectadors van fer la resta. Els deutes que acumula actualment el bar, després d’un lustre d’activitat intermitent, l’obligació d’ajustar-se a un aforament de 49 persones i les reformes arquitectòniques empreses per acollir-se a la categoria d’Espai de Cultura Viva sumen 250.000 euros.

L’esdevenir de l’‘Helio’ sembla encallat en un bucle infinit d’històries que es repeteixen. El 2011 TV-3 va emetre el documental ‘Heliogàbal. Retrat de família’, en el qual Estrada anunciava que el bar estava pendent d’obtenir una llicència. ¡El 2011! Quan van començar a arribar les multes, Pijuan estava vivint a Cap Verd. La tensió al si de l’empresa va derivar en la ruptura amb Cabal i Estrada, que aviat obririen la sala Vol. I dos fotògrafs habituals del bar, Dani Cantó i Alberto Polo, es van ocupar de la programació de concerts.

Fa un any, l’Heliogàbal havia completat unes reformes a la porta d’accés i els lavabos que, paradoxalment, havien reduït més el seu aforament: a 33 persones. Aleshores, la barra ja no funcionava amb l’alegria d’abans. Però el cop més sever va ser que les obres, imprescindibles per obtenir l’anhelada llicència que els permetria rescatar l’aforament de 90 persones, anaven acompanyades d’una subvenció que a última hora va ser denegada. El 2019 s’havia reprès l’activitat amb al voltant de 100 concerts, però l’endeutament ja era preocupant. Pijuan va acomiadar tot l’equip i es va quedar amb una guàrdia de tres treballadors. L’Heliogàbal havia arribat a donar feina a 18 persones.

El Premi Ciutat de Barcelona obtingut el 2012 per la seva tasca de cultiu del teixit musical de base sembla avui una medalla inútil

El coronavirus ha arribat quan l’Heliogàbal viu les seves hores més crítiques. El Premi Ciutat de Barcelona obtingut el 2012 per la seva tasca de cultiu del teixit musical de base sembla avui una medalla inútil. «Fa 25 anys que treballem el petit format i la cultura de base i, malgrat haver fet una bona tasca, la ciutat de Barcelona mai ha sigut capaç de proporcionar-nos un marc legal que garanteixi la nostra activitat», denuncia el duríssim comunicat que ha llançat la sala coincidint amb el seu 25è aniversari. Fa ja dos anys que l’Heliogàbal es va donar de baixa de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) i avui la seva relació amb l’ajuntament és més que tensa. Aquest mateix estiu, quan l’‘Helio’ havia reprès la seva programació amb les preceptives restriccions d’aforament degudes, ara, durant la pandèmia, la policia va tornar a entrar a la sala a mig concert. Poques escenes resumeixen millor la incessant tortura administrativa que ha patit aquesta petita associació cultural.

L’Heliogàbal mai ha estat tan a prop de regularitzar la seva situació, però aquesta distància sembla encara insalvable. L’ordenança que activi les llicències d’Espais de Cultura Viva està aturada, els ajuts per la Covid no arriben, el recurs per a la subvenció denegada no s’ha resolt, la línia de subvencions del 2020 no s’ha activat i les despeses fixes d’un negoci a mig gas continuen augmentant. «Aquesta nova ordenança és una sentència de mort per als petits locals de menys de 100 persones i l’‘Helio’ n’és el millor exemple. Ningú farà la bogeria de reformar un local per poder treballar fins a les onze de la nit», denuncia Pijuan, per a qui haver de reduir l’aforament a les onze de la nit com marca la normativa és una invitació a què la gent, després de veure un concert, se’n vagi a un altre bar a prendre aquestes copes que farien rendible l’actuació.

UN FIL D’ESPERANÇA

UN FIL D’ESPERANÇAEl 25è aniversari del bar tampoc podia arribar en pitjor moment. Les noves mesures anti-Covid van forçar la suspensió dels concerts de celebració de diumenge passat als jardins de la Sedeta i el bar torna a estar tancat. Sí que es mantenen els del pròxim diumenge amb Mishima i Hidrogenesse, entre d’altres. I, com en totes les històries per no dormir, hi ha un fil d’esperança. De grans esperances. «Si arribés la llicència i s’acceleressin les subvencions, abans d’estiu tindríem les obres fetes», assegura Pijuan. Es refereix a una ampliació del bar que ocuparia el local contigu. La categoria d’Espai de Cultura Viva permet augmentar l’aforament en un 50% i, una vegada superada la pandèmia, el barri es despertaria amb una sala per a 135 espectadors i perfectament insonoritzada per a concerts elèctrics. Seria el nou Heliogàbal, però dins del mateix antre de Gràcia que va llogar el rodamon italià.