Ben Wheatley torna a Manderlay a 'Rebeca'

Ara, un dels directors més iconoclàstics del panorama britànic, Ben Wheatley, s’atreveix a fer un ‘remake’ d’aquest clàssic imperible per a Netflix. «Un ‘remake’ no, una adaptació de la novel·la», puntualitza. En efecte, en la conversa que mantenim per Zoom no s’anomena en cap moment el nom d’Alfred Hitchcock. Pot ser que la seva ombra sigui massa allargada, o pot ser que estigui fart que totes les entrevistes se centrin en la comparació entre les dues obres. En qualsevol cas, el director té clar què era el que li interessava del llibre de Daphne du Maurier. «Crec que estava trolejant els lectors. Va escollir els arquetips de les novel·les romàntiques i els va fer comportar-se d’una manera totalment diferent del cànon habitual. Va posar cap per avalla les convencions per sempre i ho va fer d’una manera brillant».

A Wheatley sempre li ha agradat jugar amb les expectatives de l’espectador i trencar amb els esquemes a cop de subversió, combinar horror i humor negre per acostar-se a les misèries humanes. En aquest cas, el punt de partida inicial de ‘Rebeca’ li permetia una de les seves grans especialitats, jugar amb els gèneres. «La novel·la és com una nina russa en la qual hi ha història d’amor, ‘thriller’ psicològic i drama, i es combinen tots entre si fins al final de la història». ¿Va ser el que més li va interessar, aquesta barreja de tons? «En realitat volia explorar les emocions, l’amor i com es relacionen amb la passió i la gelosia».

En efecte, la seva versió de ‘Rebeca’ és molt més romàntica del que va ser la de Hitchcock, tot i que potser la diferència més evident entre totes dues sigui l’explosió pop de color que s’utilitza en contraposició al blanc i negre original. «Vam voler emular el color de les primeres pel·lícules dels anys 30. Tenien una cosa molt pura, una intensitat tan artificiosa com absorbent, a base d’una paleta molt primària», continua.

El director ja es va enfrontar a un altre gran repte com va ser adaptar J. G. Ballard en ‘High-Rise’. Allà explorava la lluita de classes a través d’una faula entorn dels diferents nivells jeràrquics en què es divideix la societat. En cert sentit, Manderlay podria ser també un transsumpte del gratacel d’aquesta pel·lícula.

La protagonista (Lily James) se sentirà fora de lloc per no pertànyer a l’ambient elitista del seu marit (Armie Hammer) i l’ombra de la perfecció de l’exdona es convertirà en una amenaça que passa del pla psicològic al real. «D’una banda hi ha els privilegiats, de l’altra, els supervivents, els que se surten sempre amb la seva i els que s’han d’esforçar per aconseguir el que volen en un sistema de valors corrupte».

Sempre s’ha dit que ‘Rebeca’ és una història gòtica de fantasmes. Però Wheatley no volia recórrer als corredors misteriosos, a les ombres i els sons inquietants. «Per a mi és més terrorífica una arquitectura que resulti familiar. Convertir aquest espai quotidià en un forat negre que s’empassés tota l’energia dels personatges».

La senyoreta Danvers

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

I, evidentment, arriba el moment de parlar de la senyoreta Danvers. Perquè si hi ha una imatge de ‘Rebeca’ que immediatament passa pel cap quan es pensa en ella, és el rostre impenetrable de Judith Anderson. «Kristen Scott Thomas era perfecta per a aquest paper. És intimidadora, fins i tot aterridora, però també té un punt de vulnerable. És increïble, té la classe d’autoritat que necessita aquest personatge a la pantalla».  

Abans d’acomiadar-se, sembla imprescindible preguntar pel futur del cine en un moment tan complicat. Wheatley creu que el que canviaran són les històries, no el cine. «Segurament s’expliquen un altre tipus de relats, però el cine no s’enfonsarà, sempre es diu i mai passa. Quan passi la pandèmia, la gent voldrà tornar a sortir de casa i recuperar els seus petits plaers i entre aquests plaers hi ha el cine».