L'ocàs d'Oscar Wilde dona a Javier de Isusi el Premio Nacional de Cómic

A ‘La divina comedia de Oscar Wilde’ (Astiberri), Javier de Isusi (Bilbao, 1972), fascinat des de petit per l’escriptor irlandès, es va llançar a imaginar com van ser els tres últims anys de vida de l’autor d’‘El retrat de Dorian Gray’, que moria als 46 anys, al París de 1900, arruïnat i alcoholitzat, extremadament promiscu i incapaç d’escriure. Havia arribat a França després de sortir de presó, condemnat per sodomia i corrupció de la joventut. La visió d’aquell ocàs li ha valgut aquest dijous al dibuixant basc el Premio Nacional de Cómic, dotat amb 20.000 euros.

«És un autor totalment vigent. Les seves idees, les seves frases sempre paradoxals, que dins d’aquest absurd aparent tanquen veritats molt grans, et conviden a pensar. Quan diu ‘l’art imita a la vida i no la vida a l’art’, has d’aturar-te a reflexionar-hi. Com deia Borges d’ell, ‘la més al·lucinant de les seves frases és que sempre tenia raó’. I tenia una frase per a tot», remarca sobre Wilde un De Isusi encara «sorprès» per la notícia del premi. Un guardó que «significa un reconeixement, un reconeixement i un plus de projecció per a qui es dedica a una professió com el còmic amb què és difícil sobreviure», assenyala per telèfon des de casa seva, en un poble d’Extremadura, on viu fa 15 anys. 

D’ETA als refugiats sense oblidar Wilde 

L’autor de còmics com ‘He visto ballenas’ (sobre les ferides, encara no cicatritzades, del terrorisme d’ETA) o ‘Asylum’ (històries sobre el drama dels refugiats sense oblidar els exiliats republicans) ja mantenia una llarga relació amb Wilde: a més d’il·lustrar una de les seves obres mestres, ‘El retrat de Dorian Gray’, ja de nen admirava els seus contes, com ‘El fantasma de Canterville’. «I em vaig adonar que un llibret que vaig escriure amb set anys ja recollia aquell esperit –confessa–. Però no va ser fins que vaig llegir ‘De Profundis’, la carta pòstuma que va escriure des de la presó al seu examant Bossie, on vaig descobrir un Wilde complex i polifacètic i vaig veure la profunditat del personatge, més enllà del graciós de frases brillants. Allà treu bellesa de la seva caiguda. No sabem què passa en l’ànima d’una persona, i el que per fora pot semblar decadència, per dins pot ser lluminós. I vaig voler posar llum a aquells anys que tant s’han associat només a la decadència i la seva vida de borratxo».  

En aquell període final de la seva vida Wilde va mantenir nombroses relacions sexuals amb nois joves, segons De Isusi, «hi ha registrats 32 xavals, només comptant els que ell mateix esmentava a les cartes als seus amics, que eren molt divertides i simpàtiques i en les quals parlava amb molta naturalitat dels seus noviets, nois que passaven per la seva vida, com Maurice Gilbert, que li va fer l’última foto», ja mort i adornat amb llorers al llit de la seva habitació. «Vaig intentar no mostrar tant l’home de 45 anys que busca xaperos o l’aspecte sòrdid sinó ensenyar que el movia alguna cosa més que la simple satisfacció i el plaer sexual, que el motivava la recerca de la bellesa, una cosa que sempre el va acompanyar», recalca el dibuixant, que al novembre publicarà a Astiberri ‘Transparentes’, una història d’exiliats colombians lligada a la Comissió de la Veritat.    

Ficció i realitat

De ‘La divina comedia de Oscar Wilde’, el jurat n’ha destacat «la representació del teatre de la vida i una brillant caracterització dels personatges mitjançant l’encertat recurs d’entrevistes individuals». També ha valorat que «les il·lustracions, molt suggestives i al servei de la narració, són el resultat d’un excel·lent domini de l’aquarel·la de tinta sípia amb subtils transparències i diferents plans de profunditat marcats pel virtuosisme en l’ocupació tonal d’una mateixa gamma cromàtica». 

En aquest còmic, com en les seves anteriors obres, De Isusi sempre envolta la realitat amb una ficció marca de la casa. «Hi ha una frase que diu que es pot desposseir de veracitat una història a l’intentar fer-la massa verídica. Jo intento anar més enllà dels fets, rebuscar el que passava en l’ànima de Wilde, que deia que a través de la ficció arribava a l’autèntic i que els mons que produeix la imaginació són més reals que la veritat». 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Isusi, que va decidir dedicar-se a explicar històries en vinyetes després de tornar d’un any viatjant per Llatinoamèrica després de llicenciar-se en arquitectura a Sant Sebastià i Lisboa, va començar a publicar còmics el 2004: ‘Los viajes de Juan Sin Tierra’, tetralogia editada per Astiberri i inspirada en els seus propis viatges. Del 2012 és ‘Ometepe’ (amb guió de Saracino, amb qui ja havia col·laborat en el col·lectiu ‘Historias del olvido’).

En l’edició de l’any passat, els premiats amb el Nacional de Cómic van ser Cristina Durán i Miguel Ángel Giner per l’obra ‘El día 3’ (Astiberri), treball sobre l’accident del metro de València del 2006 i la lluita de les víctimes durant el judici.