Examen a la sèrie
Veritats i mentides dels antiavalots de Sorogoyen
antidisturbios
Periodista
Especialista en Successos, tribunals, assumptes policials i de cossos d'emergències
Ubicada/t a Barcelona
ver +
Sobre la figura de l’antiavalots cauen tones de demagògia. Les seves actuacions més complexes succeeixen sota el focus mediàtic –l’estètica dels aldarulls és irresistible per als periodistes gràfics– i poden desencadenar les crisis polítiques més profundes –només a Catalunya han dimitit en els últims anys dos directors generals de la Policia (Rafael Olmos i Manel Prat) i un conseller d’Interior (Felip Puig) per conflictes vinculats a l’ordre públic–. La seva condició de dipositaris de la força legal en una democràcia, l’aspecte fosc que atorguen els equips antitrauma que vesteixen o l’eco que reben els casos de mala praxi en comparació amb la nul·la visibilitat que tenen la majoria de les seves intervencions –les menys polèmiques, que discorren lluny de la violència– els han convertit en policies enigmàtics sobre les quals abunden opinions sovint desinformades i gairebé sempre negatives.
La sèrie ‘Antidisturbios’ de Rodrigo Sorogoyen, narrativament poderosa i d’intenció hiperrealista, fascina en part perquè sembla trencar aquesta opacitat. I aquest és, segons opinen els quatre antiavalots consultats per EL PERIÓDICO, el principal problema que presenta una sèrie que ha indignat els sindicats de la Policia Nacional: es tracta només d’una ficció, que alguns poden confondre amb un documental i hi ha coses que són certes però d’altres que són mentida.
L’argot
La sèrie està ben documentada i utilitza termes freqüents en els dispositius. Paraules com ‘embossar’ un col·lectiu violent –como les aficions ultra–, que significa encapsular el grup envoltant-lo d’agents– i ‘pasturar’ –conduir el col·lectiu d’un lloc a un altre– són tecnicismes reals.
La cocaïna
Que dos dels sis personatges consumeixin cocaïna ha dolgut molt en les unitats d’antiavalots. Sobretot perquè reforça un clixé que arrosseguen en les manifestacions i que no es correspon amb la realitat. «Portem una vida molt sana, fem dieta i ens entrenem constantment perquè l’equip pesa gairebé 20 quilos. Ni he vist cap company drogar-se ni conec ningú que ho hagi fet».
Els trofeus
El grup Puma 93 guarda ‘trofeus’ que s’han confiscat en intervencions –pancartes, banderes, bufandes de clubs de futbol o bàsquet– i que acaben decorant sostres de vehicles o parets de la base. És una tradició interna que algunes unitats ja han abandonat. En cossos com el dels Mossos està prohibit col·locar banderes als vehicles.
La pressió judicial
Quan una intervenció acaba malament –i algú resulta ferit o fins i tot mor, com en la ficció de Sorogoyen– els agents que han actuat acaben sota el focus mediàtic i pateixen l’acusació de penes de presó molt dures. La sèrie reflecteix bé el calvari que pateixen. «O fins i tot queda curta, perquè això és terrible, et pot conduir a una depressió de la qual no te’n surt fins que tot es resol».
L’agressivitat
El més jove del grup (el Rubén, interpretat per Patrick Criado), té un caràcter irascible i inestable i perd els papers al rebre una escopinada. «És inacceptable. La nostra feina consisteix en el contrari: aguantar i tenir sang freda. Passem un procés de selecció i una formació exigents que serveixen per detectar actituds com aquestes. Som els primers interessats a expulsar temperaments agressius, perquè són focus de problemes».
Els crits
Els personatges de Sorogoyen criden sovint durant els operatius a causa de la tensió. «Es donen situacions de molta adrenalina en les quals pots acabar a crits, sí, això és veritat, de vegades passa». «En una situació d’estrès el sentit de la vista s’aguditza, però el de l’oïda s’atenua, també pel casc i la braga i el soroll exterior. De vegades, o s’alça molt la veu o és impossible sentir-nos».
La justícia paral·lela
L’Úbeda (interpretat per Roberto Álamo), un dels personatges, rep una pallissa per aficionats ultres de l’Olympique de Marsella. Els seus companys, al saber-ho, surten corrents a buscar-los sense rebre cap tipus d’ordre del cap de dispositiu. Quan els localitzen, es prenen la justícia pel seu compte. «No es treballa així. És un disbarat. És que surten a caçar-los, els cusen a cops i ni tan sols els arresten. L’objectiu davant una agressió és identificar els autors i detenir-los, mai colpejar-los». «No dic que això no hagi passat mai, el que dic és que seria un cas de mala praxi que el mateix cos condemna i persegueix, en cap cas aplaudeix».
La falta de mitjans
Notícies relacionadesEl primer capítol arrenca amb el grup Puma 93 en problemes perquè ha d’afrontar un desnonament sense els recursos necessaris. «La sèrie mostra molt bé com de malament es passa sense la força necessària i com es poden complicar les coses. En general, tret de l’actitud del més xulet d’ells, la seqüència del desnonament és bastant fidel a la realitat». «Tot i que resulta exagerada una cosa tan extrema. Davant una situació tan complicada, una furgoneta en solitari no efectua mai el desallotjament».
La violència
En la ficció els personatges semblen cada vegada més consumits per una violència que esclata entre ells. «Fan l’efecte d’estar a punt de fotre’s d’hòsties fins i tot durant un sopar. En els grups la gent s’avé. I si se’n van a sopar, riuen i fan conyes com qualsevol colla, no estan a punt de partir-se la cara perquè un vulgui sortir a fumar».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
