Isabel Coixet: «La bellesa de les coses rovellades cada vegada m'interessa més»

¿Com va sorgir el projecte?

Fa anys vam voler fer un documental sobre la destrucció del litoral valencià. Aviat ens vam adonar que era un projecte que ens sobrepassava, però em va donar l’oportunitat de conèixer Benidorm i tots els seus contrastos. D’una banda hi ha el món dels turistes anglesos, el dels mojitos a un euro, els comiats de soltera i tot aquest infern. De l’altra, el de la tercera edat, un món més calmat on la gent es diverteix, canta, balla i se sent lliure. I en tercer lloc hi ha el de la gent que viu allà, molt tancat en si mateix. El cas és que vaig sortir d’aquest viatge molt inspirada i em vaig posar a escriure una història, perquè crec que Benidorm és un lloc molt poc aprofitat pel cine espanyol.

¿Què va ser el més marcià que va veure-hi?

Hi ha un gran assortiment de marcianades [rialles]. Però el que més em va marcar va ser un espectacle de Vicky Leyton, especialitzada en acrobàcies vaginals. Era la cosa menys eròtica que et puguis imaginar, gairebé ginecològica. Quan acabava es posava la jaqueteta, agafava la maleta i marxava amb la seva filla a un altre local. Aquest hàbit quotidià dins d’aquest ambient em va semblar surrealista.

La pel·lícula juga amb molts tons, però en realitat és un ‘noir’.

Jo sempre he volgut fer una pel·lícula on hi hagués un personatge com el de Linda Fiorentino a ‘La última seducción’, perquè el prototip de dona fatal sempre m’ha fascinat. I això li vaig dir a Sarita (Choudhury): vull que siguis com Linda Fiorentino, però un 25% menys dolenta.

La meteorologia li serveix d’alguna manera per articular la narració, ¿per què va escollir aquest dispositiu?

Un mira de vegades cap amunt perquè no té res a la terra al que aferrar-se. Hi ha gent obsessionada amb el clima que té aquest punt de voler controlar-ho tot, però a qui li encanta els fenòmens meteorològics sap que, de sobte, pot passar qualsevol cosa. Les prediccions no sempre es compleixen.

També diu que no s’ha de fiar ni del temps ni de les persones.

Però fer-ho forma manera part de viure, d’equivocar-se, que t’estimin i aquestes coses.

¿Com volia tractar l’amor madur?

Amb molta delicadesa, com una cosa transformadora. Dins de tota la sordidesa, hi ha una característica molt pura entre els personatges.

¿I com situaria aquesta pel·lícula dins de la seva filmografia?

Crec que he anat fent pel·lícules que corresponen a diferents moments de la meva vida. Quan vaig fer ‘Mi vida sin mí’ tenia unes prioritats, ara en tinc d’altres. I en aquest sentit, ‘Nieva en Benidorm’ és una pel·lícula sobre la bellesa de les coses rovellades, que és un tema que cada cop m’interessa més.

La pel·lícula s’estrena l’11 de novembre en cines, tota una proesa en els temps que corren.

Ho veig com això de demanar menjar per ‘delivery’. T’ho porten a casa, però jo prefereixo menjar en un restaurant. El mateix em passa amb el cine. I en aquest moment en què tot són teories catastrofistes, vull fer militància. No podem deixar que tot això ens deixi aixafats com si hagués passat una piconadora.

¿Què li semblen les mesures preses a Catalunya sobre el tancament de bars i restaurants?

Fa temps que no entenc res. El ball de xifres, la falta de rastrejadors, de PCR, de dades fiables. I amb tot això a la mà, tampoc entenc el tancament de bars i restaurants. Sisplau, que aparquin a un costat cada un les quatre idees que tenen i es posin d’acord, que es deixin de rotllos electoralistes. Crec que hi ha una cosa que els governs de les comunitats estan oblidant, i és que ens tornarem bojos.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Creu que cada vegada estem més desinformats i per tant més ansiosos?

Crec que cada vegada les farmàcies necessitaran reposar més ràpid el Trankimazin.