Guadalupe Nettel: «No hi ha mares perfectes, però tampoc del tot imperfectes»

Tot i que la relació de proximitat i exigència entre mares i filles és un tema que sempre ha recorregut la literatura de l’escriptora mexicana Guadalupe Nettel, ella mateixa admet que de no haver sigut mare no s’hauria plantejat escriure ‘La hija única’, la seva última novel·la. Però tampoc El matrimonio de los peces rojos, on va disseccionar els temors que es plantegen totes les mares davant el fill per venir. «¿Sabré cuidar-lo? ¿Estaré a l’altura?», solen preguntar-se les principiants. ‘La filla única’ (Anagrama), que entrellaça diverses històries de maternitat atípica va un pas més enllà en la recerca de l’anomalia –un tema que a la inquietant Nettel sempre li ha interessat–. I aquí ve la següent pregunta, la que tota dona es pregunta durant la gestació: «¿Tindré un fill sa?».

Explica l’autora, via telemàtica des del seu domicili de Ciutat de Mèxic, que, abans d’arribar a aquestes mares que no s’ajusten a la maternitat color de rosa que se’ns sol imposar, va voler explicar l’experiència d’una de les seves millors amigues. Una història que impressiona. ¿Perquè com s’accepta la idea que superats els vuit mesos d’embaràs la nena que vindrà al món no sobreviurà al part, com van anunciar els metges? Nettel li va demanar permís a la seva amiga per escriure-ho com una manera de comprendre-ho. «I ella, que és la generositat personificada, es va mostrar entusiasmada, una reacció que no esperava perquè és molt reservada».

La història no va seguir el pla previst i contravenint tots els pronòstics, la nena va sobreviure i ha complert tres anys.  «No parla i no hi sent, però la seva és una lluita èpica per comunicar-se i ho aconsegueix. És molt bonica. Té aquestes capacitats especials, la diversitat neurològica de què parla Cristina Morales. M’agrada la bellesa dels éssers únics que no s’ajusten als cànons». Després aquest relat es va unir a d’altres: «Mares que tenen la necessitat de crear però no saben cuidar, maternitats exercides per pares, mares que cuiden però que no han parit. És una cosa que es pot veure també en la naturalesa, molts animals s’ajusten a aquests models».  La idea és que no existeixen la mares perfectes. Però tampoc les totalment imperfectes. I també, per descomptat, estan les que contemplen la decisió de no reproduir-se. «Veig que hi ha un estigma social». Una dona que no ha tingut fills no arrossega cap trauma».

Feminicidis orgànics

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Nettel, filla d’un país que es cobra 11 assassinats de dones al dia i amb una llei molt restrictiva respecte als supòsits de l’avortament, va escriure aquesta novel·la mentre les manifestacions de les dones pels seus drets eren bloquejades pel Govern. «Hi ha massa homes que creuen que tenen el dret sobre el cos d’una dona a la qual poden empresonar senzillament per decidir sobre el que és seu. Això em va fer escriure aquest llibre amb una ràbia desbordada, fins que alguns dels meus primers lectors em van suggerir que fos més calmada».

Però l’escriptora mai agafa el camí més fàcil per abordar les seves narracions, potser perquè va néixer amb un defecte congènit a la vista que ella sol utilitzar com un símbol del que suposa mirar la realitat sense idees preconcebudes: «M’agrada practicar l’estranyesa, mirar amb ulls frescos. És una cosa que faig en la meva escriptura però també en la vida. Practicar altres angles, no donar res per fet».