Pícnic beat, concerts a l'ombra dels pins

Al costat de la carpa que el 1995 va acollir el debut d’Orbital al Sonar i incomptables concerts del Primavera Sound entre el 2001 i el 2004, hi ha l’esplèndida pineda que aquest mes acull el cicle Pícnic Beat. Davant la impossibilitat de celebrar concerts a Upload, els seus responsables han tingut una sàvia una idea: muntar-los a l’aire lliure. El pla és imbatible: dissabte de pícnic a Montjuïc i dos o tres actuacions mentre cau el sol entre els pins. Cada dissabte s’han esgotat les entrades. Bé, cada dissabte que ha pogut celebrar-se. El primer va ser un èxit rotund, però el segon es va ajornar per pluja i el tercer, també, però per les restriccions sanitàries. El d’aquesta setmana s’ha salvat amb la condició de no vendre beguda ni menjar. I tot i així, 250 entrades esgotades.

Cinc cotxes de policia

El primer grup de la tarda, My Expensive Awareness, ve de Saragossa per reviure la neopsicodèlia anglesa de finals dels 80. I aquí som, entre el segon estiu de l’amor i la primera tardor del terror. Una parella de mossos s’ha apostat al fons de la pineda per comprovar que el públic, assegut i en taules separades, manté les distàncies i porta mascareta. L’únic dempeus és el tècnic de so, que equalitza la banda des del seu iPad.

Abans que acabi la primera cançó, els mossos marxen, però durant les següents quatre apareixeran quatre cotxes de policia, un en cada cançó, als quals els responsables de l’esdeveniment hauran de donar tota mena d’explicacions. A més de contractar cinc segurates per fer complir mil i una normatives, qualsevol que organitzi un concert avui s’exposa a una o diverses visites de la policia.

Abans d’acabar el concert, el quintet aragonès demana un aplaudiment per als organitzadors i, també, per a tota la gent que s’ha animat a venir. En aquests temps tan excepcionals, els grups no són els únics herois a qui agrair la seva existència. Entre el públic hi ha espectadors amb bosses de tela de la sala Meteor i de la botiga de discos Ultra-Local. A una cantonada s’ha instal·lat una parada amb diverses cubetes de vinils per si algú desitja emportar-se’n algun a casa. De fons sona el ‘Somebody to love’ de Jefferson Airplane.

El grup més llenguallarg

«No estem preparats, però ho farem». Amb aquesta confessió d’advertència surt a escena Pantocrator, el grup que la majoria dels presents té més ganes de veure. El menys psicodèlic i més punk de la tarda. I el més llenguallarg. Tant, que ni sembla de Barcelona. La cantant i la teclista discuteixen sobre si compartir o no l’ampolleta d’aigua fins que la segona exclama: «¡Tant és! ¡Si som amigues i ens mengem el cony!» Títols com ‘Villacapullos’, ‘No te puto pilles’ i ‘Putas de internet’ els fan guanyar molts adeptes entre tant pop de barba i bufanda. Una fan brama la tornada de ‘Caballo de Troya’ en el seu mòbil i l’envia per WhatsApp. Una parella aixeca les cames fins al cap i balla sense desenganxar el cul de les cadires.

«¿Algú vol dir alguna cosa?» pregunta Marta, la cantant. «¡Volem beure!», exclama algú. Impossible. I entre mencions a Tinder i Instagram, cançons a mig assajar i comentaris a tres mil anys llum del concepte ‘vergonya’, la seva atrotinada actuació passa en un no res. Abans d’anar-se’n, estrenaran aquesta que diu: «Quiero ser el gobierno de China / Colectivizar la nicotina». I com a guinda a aquest concert «en mode despropòsit», s’acomiaden amb una versió ben cridanera i accelerada de Coti. ‘Nada de esto fue un error’, és clar.

Abandonats a Jaca

L’aplaudiment més calorós serà per als navarresos Exnovios. El cotxe els ha deixat tirats a Jaca, han arribat amb taxi a Saragossa, han agafat un AVE fins a Barcelona i, sense gairebé provar so, surten a tocar. L’ambient s’ha refredat; literalment. La meitat de gent se n’ha anat i els que aguanten es protegeixen com poden del fred. «Ja ens anem escalfant. És que hem arribat una mica endormiscats; que no drogats, eh», puntualitza Tamu, el cantant. I, a poc a poc, el trot velvetià de les seves guitarres caldejarà la pineda. De vegades els de Pamplona semblen uns Galaxie 500 ben sopats; d’altres, uns Byrds amoïnats. Hi haurà molt vaivé psicodèlic, però, ¿això que ronda entre les cadires no és un ratolí?

El sol s’ha post fa estona. Mitja lluna il·lumina aquest pendent de Montjuïc. «Las montañas nos contemplarán / Nuestro fuego nos iluminará / Sabré cuando detenerme / Mientras tanto seguiré andando», canten Exnovios. Sembla mentida però el Pícnic Beat haurà pogut completar la seva segona vetllada. Pagava la pena intentar-ho, tot i que al no poder vendre begudes, és matemàticament impossible tenir beneficis. De fet, el contratemps d’Exnovios garanteix números vermells.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Són dos quarts de nou i encara hi ha veïns que, atrets per la música, treuen el cap per veure què passa allà dins. Una dona passeja el seu gos. Dona previsora, ja que ha sortit de casa amb una llauna de cervesa. L’està bevent davant el Pícnic Beat. «Aquest grup ha estat bé», opina. «¿Seguirà la música?» pregunta. La negativa l’entristeix. «A casa no puc més. M’ofego. I la música em va bé. Serà per l’adrenalina», intueix. Dona un últim xarrup a la cervesa, respira l’aire fresc de la nit i segueix el passeig de camí a casa.