Mathias Enard, en la roda de la vida budista

Mathias Enard té una vella torre com la de Montaigne i hi ha escrit bona part de la seva última novel·la, ‘El banquet anual de la confraria d’enterramorts’ (Random House / Empúries). L’antic edifici és molt a prop de Niort, al nord-oest francès, on va néixer el 1972, molt lluny del seu estimat Mediterrani, i on transcorre aquest estranyíssim llibre que es mira en els pantagruèlics tiberis rabelesians amanits amb algunes gotes del ‘Bouvard i Pecuchet’ de Flaubert. Des de la seva torre, Enard atén, via telemàtica, no només la premsa espanyola sinó també la francesa perquè la novel·la, la primera després d’haver obtingut el Goncourt, ha aparegut gairebé alhora en francès, castellà i català. Viatger impenitent, testimoni de diverses guerres –Líban i ex-Iugoslàvia– o de l’èpica de l’emigració marroquina, algú que parla el persa i l’àrab com un nadiu, barceloní d’adopció, molts saluden Enard com un dels grans de l’actual literatura europea. 

I ‘El banquet...’ és una novel·la que no s’assembla en res a les anteriors d’Enard, travessada per l’erudició i un sentit de l’humor que no estava en els seus anteriors treballs. En el pla superficial, el relat segueix un antropòleg que arriba a La Pierre Saint Christophe, poble d’una regió de maresmes situada entre La Rochelle, Poitiers i Niort, amb l’objectiu de convertir els habitants i els seus costums en matèria d’estudi per a la seva tesi. És un paio no molt llest que apunta al seu diari dades irrellevants. «Gràcies a ell em faig la que potser sigui la gran pregunta de la novel·la: què significa viure avui al camp quan un és urbanita», diu Enard conscient que la pandèmia –el llibre, naturalment, es va escriure molt abans– ha trastocat la relació camp-ciutat per a tothom.

Però la novel·la és molt més que això. Davant la mirada de David Mazon, l’aprenent d’investigador, hi ha tot el que aquest no veu: les narracions mil·lenàries a boca dels camperols, la naturalesa que vincula les persones amb els arbres o els animals i una relació encara més profunda, el fet que tots els habitants d’aquest petit poble s’han reencarnat a la manera budista. Això permet a Enard explicar com l’amo del bar del poble va ser abans un gos o una euga o mostrar com una puça –que acabarà sent un dels veïns– morirà aixafada per la mà imperial de Napoleó camí del seu exili a Santa Helena.

«Contemplo aquest món com un destí únic, cosa que no significa que tots siguem el mateix, sinó que tots formem part d’una cosa única, que animals, plantes i persones són tan sols elements del Samsara, la roda de vida, relacionats per la solidaritat, la compassió i el sofriment», explica Enard, que, somrient, assegura no ser budista, però sí estar interessat per aquesta filosofia que fa que els humans assumeixin la idea que «tots formem part d’un sol món, un mateix planeta».

Plaer i mort 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Entre les investigacions absurdes de l’infeliç Mazon i les històries dels vilatans i les seves vides passades, Enard situa, a tall de frontissa, una desopilant recreació del banquet del títol, on els plaers mundans del menjar, amb bon vi i bons formatges, es donen la mà amb l’experiència de la mort tan pròxima als enterradors. «Els budistes asseguren que respecte a la mort creure no importa, el que importa és l’experiència. Però en aquesta matèria, el cert és que la nostra experiència tendeix a ser molt limitada. Ni tan sols els enterramorts en saben més que nosaltres. Només saben de cadàvers, però de la mort en si, res de res.» Al pol oposat, els plaers gastronòmics permeten a l’autor descripcions interessants tot i que confessi que el formatge –anatema per a un francès– li causa repugnància. «Però tenen tantes formes i colors que són un plaer narratiu per a l’escriptor i, en les meves circumstància, tot un repte per a mi».

Té molt de ‘patchwork’ de relats aquesta obra, com el tenia ‘Brúixola’, la novel·la que li va valer el Goncourt. Aquí les petites històries aspiren a fer-se globals. Com la de René Caillié, fill d’un forner que va néixer a cinc quilòmetres del domicili francès d’Enard. «Va ser el primer geògraf que va viatjar a Tombuctú en el XIX i va aconseguir tornar amb vida per explicar-ho i escriure sobre això. No deixa de sorprendre’m que algú tan humil arribés a mesurar-se d’igual a igual amb els grans burgesos». Tampoc entén Enard d’on va sorgir la seva pròpia vocació nòmada, potser de la lectura de les ‘Mil i una nits’, o va ser conseqüència de l’‘efecte papallona’, aquest que vincula un aleteig a la Xina amb un huracà a Amèrica. Potser, per comprendre-ho, s’ha vist obligat a tornar narrativament a la casella de sortida. A la seva terra.