Tito Ramoneda: «La música cura, ¡som la resistència!»

¿S’esperava aquest nou tancament de la cultura?

Una mica sí, veient la situació epidemiològica. Es pot entendre la mesura, tot i que és veritat que, amb les dades a la mà, la cultura no ha generat rebrots, i creiem que fa un bé al cor i a l’ànima. I no hi ha res segur en aquesta vida. Tampoc abans de la pandèmia.

Fa poc més d’un mes, la cultura es va declarar un bé essencial a Catalunya, protegint-la en teoria davant escalades víriques com la d’aquests dies. ¿Com interpreta ara aquella declaració?

Crec que hi ha hagut una voluntat ferma de Cultura en aquesta línia, que es va tornar a demostrar diumenge passatquan es va aplicar l’excepció de tancar activitats una hora més tard. Però imagino que per sobre de Cultura hi ha Salut, el Procicat... Han arribat fins on han pogut. Tot i que no és fàcil d’entendre que, mentrestant, a Madrid, es puguin fer espectacles amb el 75% d’aforament. Però el fet que Cultura ens informés, abans de la roda de premsa, perquè no ens assabentéssim del nou tancament per la premsa, ja és un gest. I hi ha una bona notícia, la línia nova de 17,2 milions d’euros cada mes per a la cultura. Però això serà per sobreviure.

¿Confia que serà suficient?

No és fàcil, perquè venim de sis mesos de tancaments. És un pedaç que pot ajudar, però el que necessita el sector és un pla de recuperació a mig termini, perquè no podem pensar que quan sortim d’això de seguida tindrem de nou aforaments del 100% i les sales plenes. La recuperació serà gradual. Cal pensar en les economies familiars, l’ànim de la gent... Hi ha persones que necessiten cultura, però altres que poden sentir angoixa o por. Les administracions, totes, hauran d’acompanyar la indústria i caldrà un pla de salvament, de xoc.  

Fernando Simón situa els riscos en els concerts més a les cues i els accessos que a l’interior dels auditoris.

Allà és important la consciència de cada un. El respecte als altres. És essencial. Aquesta pandèmia la guanyarem si som responsables i respectuosos amb els altres. A una cua a Barts com la de dijous, amb la gent mantenint distàncies, a l’aire lliure, i amb mascaretes, el contagi és pràcticament insignificant. Una altra cosa és l’efecte que produeix el tancament a nivell d’imatge.

Reforçar el missatge que això és seriós.

Però alhora es posa centenars de persones en un AVE.

Es pot al·legar que allà sí que hi ha un caràcter essencial.

Hi ha un debat aquí. Però hem de considerar altres aspectes: el benestar, l’emoció, l’actitud positiva que transmet un concert. Hi ha estudis científics que relacionen l’estat d’ànim amb el sistema immunològic i el metabolisme.

Ara que les depressions van en augment...

La tristesa repercuteix en un metabolisme més feble. Una societat que consumeix cultura és més pròspera, rica, tolerant, evolucionada, conscient... Entenc que la declaració de bé essencial és per això, no tant perquè hi hagi unes empreses a protegir, que també.

Al juny es va obrir la música en directe, i al setembre es va passar del 50% al 70% d’aforament. Ara tenim aquesta marxa enrere. ¿Què creu que passarà més enllà d’aquestes dues setmanes? 

Per prudència, nosaltres amb el Festival de Jazz de Barcelona estem treballant en la reubicació de les dates a partir de desembre, gener, febrer... Més enllà d’aquestes dues setmanes. És probable que la setmana que ve anunciem noves dates per a concerts dels següents quinze dies. Perquè la gent estigui tranquil·la, i perquè, en aquests moments, ¿qui compra una entrada? Fins ara s’han anat venent: el cap de setmana passat, el festival encara va vendre 400 més entrades, i dilluns, gairebé 200, fins i tot amb les noves restriccions anunciades. Però ara és més prudent retardar dates i no pretendre forçar la gent a acudir a un concert la segona quinzena de novembre.

El públic és naturalment receptiu als missatges desmobilitzadors, al «quedin-se a casa», però, alhora, ¿hi ha assistents militants?

Nosaltres llancem el missatge que aquest any hi ha més raons que mai d’anar al festival, perquè la cultura cura i perquè s’ho mereix. No imposem militància, ¡som la resistència! La militància la practica la mateixa gent, que no vol que li extirpin la música de les seves vides. 

¿Veu un horitzó de remuntada?

Cultura ha pactat amb Sanitat que quan l’índex de contagi sigui de 0,9, podrem tornar a l’escenari en què estàvem fins aquest divendres. ¿Quan serà? No ho sabem ¿Quan podrem fer concerts amb el públic dempeus? És la gran incògnita. Si em preguntes si l’any que ve veurem festivals massius com el 2019, ho veig complicat. Perquè hi ha també una dependència dels artistes internacionals, dels nord-americans en particular. ¿Estarà un artista disposat a arriscar-se i a preparar una gira, amb la seva escenografia, els seus assajos...? ¿I quina companyia d’assegurances el cobreix?

¿I un Palau Sant Jordi amb un artista d’aquí?

Em consta que el Sant Jordi està treballant per obtenir una llicència que li permeti poder treballar amb uns percentatges d’ocupació més alts que els actuals. Un Sant Jordi amb mil persones és inviable. Però, ¿podem veure-ho amb 7.000 o 8.000 la primavera que ve? Jo confio en què sí. Fins i tot abans, perquè al 50% de capacitat, si és un equipament gran, on es pot ordenar l’accés per franges horàries, fins i tot fent tests ràpids si és que són efectius... Una altra cosa és si la gent respondrà i assistirà massivament a concerts.

La prova del test ràpid a l’Apolo s’ha ajornat fins a nou avís. ¿Veu un camí allà?

És complicat, però cal treballar-ho. Una cosa és test per a 800 persones i una altra per a 18.000 a un Sant Jordi. En logística, en cost... Els científics en saben més que nosaltres i estan treballant. Nosaltres tenim a Estopa al maig el Parc del Fòrum i portem 8.000 o 9.000 entrades venudes. ¿Podrem fer-ho? No ho sé. Tinc esperança que puguem. Confio en la comunitat científica. No tant que tinguem la vacuna a tan curt termini, sinó en tractaments que aconsegueixin que aquest virus tan agressiu i letal passi a ser dominable.

Abans del virus vivíem a més velocitat. Aquest alentiment, ¿li ha servit per prendre distància i veure cap a on va la música en directe més enllà de la Covid-19?

Sí, l’experiència del concert en viu és insubstituïble, però veig que les tecnologies avancen de manera exponencial i la digitalització pot complementar el directe. Sempre que sigui de pagament, i amb una posada en escena potent, on la gent pugui interactuar. Podrem comprar una llotja virtual amb quatre amics i veure el concert movent-nos en el mateix espai, i d’aquí a la realitat virtual. ¿És el mateix que el directe? No. Almenys, per a les nostres generacions. Però aquests mesos hi ha hagut experiències molt fortes: BTS, recaptant 20 milions de dòlars amb un sol concert. Però, ¿qui dominarà això? Les plataformes tecnològiques. ¿Quedarà fora el promotor de concerts? Crec que sí.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Vaja.

Estic fent ciència-ficció, perquè hem de defensar la música en directe tal com l’hem viscut i sentit. I experimentar la música i la posada en escena amb la vibració que ens arriba a través de l’aire. En això estem.