¿Qui és la Mafalda?

Sí, Quino se’n va anar el 30 de setembre d’aquest fosc 2020. Però ens va deixar la seva lluminosa Mafalda. ¿Com explicar a les noves generacions qui és aquesta criatura universal? Una nena perspicaç, contestatària i inconformista, entossudida a cuidar aquest món encara malalt. En les seves tires gràfiques d’intel·ligent humor, el dibuixant argentí ens la va llegar acompanyant un febril globus terraqüi al llit i prenent-li la temperatura, somiant que algun dia s’aixecaria més just i digne per a tothom. 

Amb una ironia fina i unes reflexions crítiques i encertades, la Mafalda destapa vinyeta rere vinyeta les vergonyes de l’ésser humà en grans temes, com ara la guerra, el racisme i la violència, però també en les misèries i disbarats quotidians dels adults. La seva mirada continua absolutament vigent, «potser perquè després de tants anys la majoria de problemes no han variat», lamentava el seu pare, Joaquín Salvador Lavado, ‘Quino’ (1932), premi Príncep d’Astúries de comunicació i humanitats 2014. Era, segons ell, «una nena que intenta resoldre el dilema de qui són els bons i qui són els dolents en aquest món». 

La sopa

La Mafalda, fan dels Beatles que somia a treballar de gran a l’ONU per ajudar la gent i defensar els drets humans, odia la sopa. Però, ¿qui no l’odiaria si la seva mare sempre li’n posés un plat per sopar? Era una al·legoria de «tot el que ens volen fer empassar-se», deia el dibuixant, amb la dictadura argentina i l’espanyola encara en la memòria (descendia d’exiliats republicans de Fuengirola arribats a Buenos Aires el 1919): «A mi sí que m’agrada la sopa, però no quan te la imposen, com els règims militars». 

Junt amb els seus pares, reflex de la classe mitjana, el seu germanet Guille i els seus no menys icònics amics Felipe, Manolito, Miguelito, Susanita i la petita Libertad, la Mafalda va néixer el 29 de setembre del 1964, en la revista ‘Primera Plana’, tot i que el seu embrió feia un any que estava en un calaix després que Quino la imaginés per publicitar un anunci d’electrodomèstics que no va veure la llum. Però aquell «obrer del dibuix», com es considerava el mateix artista, va prendre gairebé una dècada després «la decisió més valenta» de la seva vida: el 1973 va deixar de dibuixar la Mafalda, exhaust i temorós de «repetir-se».

Avui, com ahir 

Notícies relacionades

Mafalda, Princesa d'Astúries

Barcelona, capital de la innovació social

Però això no va impedir que el seu humor lúcid, capaç de donar sempre en la diana amb els seus missatges, es convertís en universal (les seves tires es van traduir a 27 idiomes, publicant-se a Espanya sempre en l’editorial Lumen).

Avui la Mafalda continua mirant-se al mirall tement veure que li han sortit pèls a la llengua, veient com el tanc de joguina del Guille i el Miguelito esfondra els cubs amb la paraula ‘pau’ que ella acaba d’apilar, o preguntant-se si no serà que «en aquest món hi ha cada vegada més gent i menys persones» i «com fa un per enganxar-se una tireta en l’ànima» després de creuar-se amb dos nens captaires.