Mor Connery, Sean Connery

Si hi ha una cosa meravellosa en la carrera de Sean Connery no és només haver sigut el millor James Bond possible –una cosa en què coincideixen des dels fans de la sèrie fins als que no demostren massa interès per les aventures cinematogràfiques de l’agent 007–, sinó en els seus meritoris i gairebé emocionants intents de desmarcar-se de tan icònic i lucratiu personatge per tenir una filmografia respectable al marge.

Avui Bond, James Bond, no és el mateix que als 60. No pot ser de cap manera el mateix i Daniel Craig ha fet una bona transició en les últimes pel·lícules. Però entre 1962 i 1971, l’època daurada de Bond-Connery, l’actor escocès mort aquest dissabte, als 90 anys –els havia fet el 25 d’agost passat–, la guerra freda encara era una realitat, la geopolítica treia fum, el mur de Berlín semblava que mai havia de caure, ningú discutia la misogínia en el gènere d’espionatge i l’agent secret amb llicència per matar concedida per la Reina en persona barrejava per igual flegma britànica amb violència d’Estat. Un personatge contradictori, el creat per Ian Fleming, a qui Connery va donar una patina de realitat en uns temps d’irrealitat. Ja només per això, l’actor mereix el lloc de què gaudeix al panteó de les icones del cine.

Sorneguer

Però a més d’interpretacions entre tenses i sornegueres, afilades i seductores, elegants i dinàmiques, a ‘007 contra el Dr. No’ (1962), ‘Des de Rússia amb amor’ (1963), ‘James Bond contra Goldfinger’ (1964) –l’obra mestra de la sèrie–, ‘Operació Tro’ (1965), ‘Només es viu dues vegades’ (1967) i ‘Diamants per a l’eternitat’ (1971), Connery va saber desplegar una trajectòria prou solvent per no quedar encasellat en el paper. Roger Moore, en vena autoparòdica, Pierce Brosnan i Daniel Craig s’han acostat als seus mèrits, però no els han igualat. El discret George Lazenby de ‘007 al servei secret de sa Majestat’ mai va tornar a ser James Bond després d’aquest film, i el shakesperià Timothy Dalton es va donar de morros amb el personatge i va protagonitzar les dues entregues menys recordades.

Connery va tornar a Bond, però ho va fer desenvolupant un gran sentit de l’humor des del mateix títol del film, ‘Mai diguis mai més’ (1983), una cosa que s’aplicava tant al personatge com a si mateix després d’haver dit exactament això, que mai tornaria a encarnar 007 després de ‘Diamants per a l’eternitat’. ‘Mai diguis mai més’ era un ‘remake’ encobert d’‘Operació Tro’, precisament la més fluixa de les sis glorioses pel·lícules Bond en l’era Connery.

La seqüència de la baralla al vagó de tren amb l’agent soviètic incorporat per Robert Shaw a ‘Des de Rússia amb amor’, les peripècies a la platja amb d’Ursula Andress al film contra el Doctor No a ritme de calipso, la seva elegància al conduir l’Astor Martin equipat amb tota mena de gadgets a ‘James Bond contra Goldfinger’, la manera de demanar el Martini sec amb vodka barrejat però no sacsejat, la fanfarroneria amb què es treia el vestit de submarinista per lluir a sota un impol·lut esmòquing amb corbata de llacet, la divertida relació, alimentada de certa tensió sexual no resolta, amb Monneypenny, la seva despresa manera de desembarassar-se d’una taràntula o d’observar reflectit a la pupil·la de l’ull de la dona que està besant un sicari que s’acosta per darrere per matar-lo... Són tantes les fites Connery en una sèrie ja de per si plena de fites.

De soca-rel

Més enllà de James Bond, l’actor nascut a Edimburg, escocès de soca-rel i nacionalista –era afiliat al Partit Nacionalista Escocès i sempre que podia demanava la independència d’Escòcia, a banda de donar els seus generosos emoluments per ‘Diamants per a l’eternitat’ a les institucions de caritat escoceses–, havia participat en una trentena de títols, entre cine i televisió, sense més relleu fins que els productors d’‘Agent 007 contra el Dr. No’, Harry Saltzman i Albert Broccoli, el van escollir per encarnar Bond. Va haver de vèncer les reticències del creador literari, ja que Ian Fleming no el veia prou refinat per al personatge i hauria preferit Cary Grant. A la segona pel·lícula, ‘Des de Rússia amb amor’ –que era a més la preferida de Connery de totes les que va fer com a Bond–, Fleming ja va canviar d’opinió i va donar el seu vistiplau. Salztman i Broccoli el van seleccionar perquè era un tio dur que es movia amb gràcia.

Interpretar l’agent 007 va suposar un tomb radical a la seva carrera i la seva vida. Casat el 1962 amb l’actriu britànica Diane Cilento, amb qui tindria el seu únic fill, el també actor i director Jason Connery, no va voler encasellar-se en el personatge malgrat la notorietat que li va reportar immediatament. Així que, el 1964, entre ‘Goldfinger’ i ‘Operació Tro’, va intervenir en dues pel·lícules tan diferents com el melodrama d’intriga ‘La mujer de paja’, amb Gina Lollobrigida, i ‘Marnie’. Ser dirigit per Alfred Hitchcock li va donar nous aires encara sense deslligar-se del mite Bond.

El 1967 es va acomiadar de la sèrie, però els seus treballs no van tenir massa acceptació. No és estrany amb cintes com ‘Shalako’ (1968), desconcertant ‘western’ protagonitzat amb Brigitte Bardot, o la coproducció internacional ‘La tienda roja’ (1969), en què va donar vida a l’explorador Roald Amundsen. Millor li van anar les coses amb pel·lícules que, sense pertànyer a la sèrie Bond, tenien alguna cosa de la seva sofisticació, cas de ‘Gran robatori a Manhattan’ (1971), un ‘thriller’ d’atracaments realitzat per Sidney Lumet. Va tornar a l’univers Bond amb ‘Diamants per a l’eternitat’, va reactivar la seva comercialitat i va començar, llavors, a embastar millor la seva carrera, gairebé sempre amb el relat d’aventures: ‘El vent i el lleó’ (1975), ‘L’home que volia ser rei’ (1975) i ‘Robin i Marian’ (1976) van ser dirigits per John Milius, John Huston i Richard Lester, respectivament, tres cineastes que no s’assemblen en res, però podem considerar-la la trilogia aventura particular –i crepuscular en el cas de la seva interpretació de Robin dels boscos al film de Lester– de l’actor.

Lumet el va entendre

Abans va brillar a ‘Zardoz’ (1974) i va encarnar un dels possibles culpables d’‘Assassinat a l’Orient Express’ (1974), un altre dels seus treballs amb Lumet, un dels directors que millor el va entendre; també va interpretar per ell el violent i convuls policia de ‘El delicte’ (1973). En una espècie d’acte reflex, va ser una de les estrelles que van participar a ‘Un pont massa llunyà’ (1977), relat bèl·lic emparentat amb ‘El día más largo’ (1961), una altra producció de guerra plena d’intèrprets coneguts en què Connery va tenir un breu paper abans de la seva irrupció com a James Bond.

Notícies relacionades

Sean Connery celebra el seu 90è aniversari

Arxivada la causa contra Sean Connery per corrupció a Marbella

Van seguir els bons títols relacionats amb l’aventura –‘El primer gran assalt al tren’ (1978), ‘Cuba’ (1979)-, la ciència-ficció –‘Atmosfera zero’ (1981), la reconversió de ‘Sol davant el perill’ ambientada en una estació de Júpiter– i la fantasia –‘Els herois del temps’ (1981), ‘Els immortals’ (1986). Connery ja s’havia oblidat de 007, tot i que la gent continués estant en deute amb ell per les seves interpretacions de Bond. Alliberat del tot, va brindar el millor de si mateix en títols com ‘El nom de la rosa’ (1986), com el frare-detectiu Guillem de Baskerville, i ‘Els intocables d’Eliot Ness’ (1987), i fins i tot es va avenir a ser el pare de l’heroi creat per Lucas i Spielberg a ‘Indiana Jones i l’última croada’ (1989).

‘La caça de l’Octubre Roig’ (1990) i ‘La casa Rússia’ (1990) el van fer tornar, des d’altres àmbits, a la guerra freda. Ara més versàtil, sense perruca, més convençut de si mateix. Del rei Artús que va encarnar a ‘El primer cavaller’ (1995), dolgut pels amors de la seva dona Ginebra amb el seu millor amic, Lancelot, fins al postmodern caçador Allan Quatermain a ‘La lliga dels homes extraordinaris’ (2003), segons Alan Moore. Aleshores ja tenia el títol de Sir, havia produït 10 llargmetratges i guanyat un Oscar com a actor de repartiment per ‘Els intocables d’Eliot Ness’. Va ser el James Bond més excel·lent, però també el que millor va saber deixar enrere el personatge malgrat que el seu fill Jason, incapaç de trencar amb la tradició, acceptés interpretar el seu creador al biopic ‘La vida secreta de Ian Fleming’ (1990).