Una gimcana d'instruments

La música en directe ha desaparegut del mapa fins a nou avís. Tot i que, no del tot. Al parc Güell resisteixen com a últims mohicans quatre o cinc músics que amenitzen el passeig dominical dels visitants. Les hordes de turistes ja no col·lapsen el recinte i acostar-se avui al lloc, desestressat després de dècades de permanent saturació, és doblement agradable: no només pots disfrutar dels deliris de Gaudí en un emplaçament amb vistes de la ciutat, sinó que, a més, el passeig es converteix en una mena de gimcana sonora per columnes i senders en la qual has d’endevinar a quin racó s’amaga cada músic.

Si accedeixes al parc Güell per la carretera del Carmel, al creuar la porta d’entrada ja sents música. Podria ser una gravació, però no. Algú toca la guitarra clàssica. Pessiga les cordes amb sobrietat i calidesa i el so s’eleva tímidament cap a les copes dels pins. Però, ¿on és el guitarrista? Una escala de pedra condueix al viaducte superior. Allà, parapetat entre les columnes està l’Omar amb el seu tamboret plegable de plàstic i el faristol on exposa els seus CD. No necessita partitura. Ha tocat aquestes peces mil vegades. Aquest matí té una desena de persones assegudes escoltant. No semblen tenir pressa. Diumenge ningú té pressa. Tots aplaudeixen, però amb prou feines deixen diners.

Una altra escala en forma de serp puja des del viaducte fins al camí que envolta la zona més elevada del parc. Allà, situat sota un pi està el Roy, un altre guitarrista. Interpreta ‘Tears in heaven’ per a pràcticament ningú perquè el seu és un lloc de passada. Més enllà, en direcció Vallcarca, hi ha una semiplaça al costat d’un immens pi. En aquest punt hi solia haver músics, però aquest matí no hi ha ningú. Més a baix, al viaducte del mig, el Manu ha aparcat el seu saxòfon per cantar ‘Quizás, quizás, quizás’. Un home s’asseu a escoltar. D’esquena, com dissimulant. No deixarà anar ni una moneda. «Y así pasan los días / Y yo desesperando / Y tú, tú contestando / Quizás, quizás, quizás».

Una ombra

Mesos enrere, al parc Güell sonaven kores, sitars, acordions, contrabaixos, dobros, arpes, violins, balafons, didgeridoos... La majoria dels gairebé 40 instrumentistes de l’Associació de Músics del parc Güell ha deixat de venir. El quartet Tablao Sud s’ha emportat el seu ‘taconeo’ flamenc a una altra banda. També va fugir el sextet Microguagua. Ni rastre de l’hipnòtic handpan de David Fractals. O de Jason Jeans, aquell rocker amb malles de lleopard que tant canta una de Violent Femmes com el ‘Surfin’ bird’. Durant anys, el parc ha sigut un festival a l’aire lliure. I un dels més atrafegats i eclèctics de la ciutat, ja que els seus vuit escenaris simultanis acollien tota mena de timbres. Avui és una ombra del que va ser. I això, els diumenges. Entre setmana està mort.

Fart de tocar per a ningú, el Roy ha baixat al viaducte inferior a conversar amb Aksana. Ella toca el címbal, un instrument hongarès amb què dibuixa melodies percudint les cordes amb dues culleres. Fa una estona, mentre tocava una versió de l’‘Unbreak my heart’ de Toni Braxton, tenia una vintena d’espectadors embadalits. Quan ha acabat la peça tots s’han esfumat sense gairebé deixar anar monedes. «El parc està molt fluix», conclou el Roy.

¡Sorpresa! Un grup de turistes segueix un guia amb micròfon empeltat a la mascareta. Són absolutes excepcions. Les manades de turistes han passat momentàniament a la història. L’Omar segueix al seu lloc. Fa 20 minuts que una jove l’escolta tocar i abans d’anar-se’n sospira: «Em quedaria tot el dia aquí». Els barcelonins estem redescobrint el parc Güell. L’Omar, també. Per primera vegada disfruta tocant en aquest enclavament turístic que amb la pandèmia ha recuperat el silenci. Els turistes donaven més diners, però eren massa i molt sorollosos. Els locals tenim temps per escoltar però, per algun motiu, ens falta aquest hàbit de valorar amb diners la tasca del músic de carrer.

Enriquir el patrimoni

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’Omar creu profundament en el seu ofici. «Donem una ambientació musical que afegeix valor cultural a aquest patrimoni arquitectònic. Donem l’oportunitat a la gent d’aturar-se una estona i disfrutar del lloc. Alegrem el matí als veïns que venen a menjar o a passejar», enumera. L’Omar té 30 anys i coneix el parc des de jove. El seu pare, Rafi Mora, va ser el primer músic que va tocar al parc Güell gràcies a un permís que va obtenir de Parcs i Jardins. Eren altres temps. Avui els músics viuen en la incertesa permanent. Han anat renunciant als enclavaments més visibles i s’han refugiat en quatre o cinc en els quals la policia els deixa treballar. I tot i així, de tant en tant els cau alguna multa.

Passejar un diumenge pel parc Güell torna a ser un luxe per als barcelonins. Qualsevol pot entrar-hi gratis amb el seu carnet de biblioteques. No obstant, cada diumenge l’Omar es planteja si val la pena tornar a tocar la setmana vinent. Abans hi anava gairebé cada dia. Ara només els caps de setmana. «Si soc aquí és perquè crec en això. Per a mi, ser músic de carrer sempre ha sigut un ofici normal», afirma. Si l’Omar llança la tovallola, la música estarà un pas més a prop de desaparèixer del parc Güell. I sense ella, Barcelona morirà una mica més.