Joan Miquel Oliver: «Als músics ja no ens queda res»

Potser mai havia sonat tan fàcil i accessible la música dodecafònica com al nou disc de Joan Miquel Oliver, ‘Aventures de la nota La’, en el qual toca tots els instruments excepte la bateria (a càrrec de Xarli Oliver). L’ex Antònia Font s’endinsa en territoris atonals sense deixar de fer pop, tractant les notes com si fossin els entremaliats personatges d’un conte animat, tal com les reflecteixen les simpàtiques il·lustracions d’Albert Pinya.

És la primera vegada que inclou al disc un text explicatiu sobre el llenguatge musical utilitzat. Això no sol passar en el pop.

Perquè se suposa que el pop s’entén a la primera, mentre que el dodecafonisme és una altra cosa. Aquest text surt de les explicacions que jo vaig donar a la discogràfica. Em va donar la idea un disc de Schönberg que em vaig comprar, al revers del qual hi havia l’equivalent a quatre pàgines sobre el perquè es va fer cada peça i les motivacions de l’autor.

¿Què l’atrau de la coneguda com a segona escola de Viena, il·luminada pel senyor Arnold Schönberg (1874-1951)?

De petit, ja m’interessava el misteri de la composició i de la polifonia. De gran, vaig seguir amb això llegint llibres d’harmonia, i de sobte vaig sentir que m’interessava aprofundir en la composició. Quan treballes amb set notes, cada una compleix una funció harmònica. Si en tens dotze, aquestes funcions desapareixen, i la música de sobte és diferent de com l’has escoltat sempre.

La música com a matemàtica.

És un fenomen físic, tot i que després les músiques tenen un significat emocional, i les decisions que prens són emocionals.

¿Li interessa la reflexió sobre per quines determinades successions de notes ens resulten agradables mentre que d’altres ens sonen indesxifrables?

Clar, i això té a veure amb com tenim entrenada l’oïda. L’escala convencional l’hem sentit des que vam néixer. És un codi, un idioma. Però si estàs acostumat a sentir català i de sobte et parlen en anglès, això requereix un entrenament. Però no passa res: Schönberg va tocar dodecafonisme durant uns anys i després el va deixar. I en aquest disc hi ha elements que no tenen res a veure amb el dodecafonisme, com el baix i l’arpegi de sintetitzador de ‘Mistery safari’. Al cap i a la fi, aquest és un disc pop. «El dodecafonisme clàssic era molt erudit, i jo he volgut fer un àlbum que qualsevol pogués escoltar»

En el text parla de l’«anarquisme polifònic». ¿Hi ha una intenció política en aquest àlbum?

Les idees llibertàries sempre m’han atret moltíssim, i en la música existeix una autoritat, i unes normes segons les quals això es pot fer i allò no. Cada nota que toques té una funció i repercuteix en les altres a partir d’una estructura autoritària. I, per mi, la música és un fenomen acústic en què l’autoritat no la contemplo. He creat les meves pròpies normes. I la música atonal té aquesta filosofia llibertària, on no hi ha cap nota que valgui més que les altres.

En el tram final del disc, l’atonalitat cedeix terreny. ¿És una manera de dir-nos que, després de l’experiment, acaba triomfant allò convencional?

¡És una manera de dir que ningú pot aguantar música atonal més de 20 minuts seguits! Perquè la música atonal és hiperinformativa: cada nota et diu coses, i és esgotador escoltar un disc així. Crec que aquest, dins d’una concepció pop, està una mica equilibrat. No m’he volgut passar.

¿Es veu presentant aquest disc en concert?

No crec que ho faci. Li he passat les partitures a Tomeu Moll, pianista mallorquí, professor de conservatori especialitzat en música contemporània, i si sorgís l’opció de presentar-lo en directe ho faria amb ell, adaptant-lo a piano acústic i guitarra. Però és una possibilitat remota.

Temps de reclusió artística, ¿llavors?

Estic tocant. Hem fet cosetes, amb aforaments molt reduïts i pressupostos molt baixos. Però vinc de tres discos molt seguits i d’una fatiga per la crisi del sector. La discogràfica cada vegada té menys pressupost, perquè els discos no es venen, i no es venen perquè són gratis a internet, i són gratis a internet perquè els fabricants de telèfons puguin vendre’ls. Perquè l’incentiu de tenir un mòbil tan car és que tot el contingut de la xarxa és gratuït. Som els músics que el paguem. A partir d’aquí, vaig pensar que, ja que faig un disc sense pressupost, millor fer el disc que em donés la gana.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

No hi ha res a perdre.

«No dec res a ningú, així que faig el que vull» A sobre ha vingut la pandèmia i no podem ni tocar en directe. Als músics ja no ens queda res. En aquest moment tan pertinent surt el disc. Crec que ara aprofitaré per escriure, tant música com literatura. Em sembla que estem davant un canvi de paradigma i que algunes coses es mantindran molt temps, fins i tot per sempre. Hem d’acostumar a escriure’ns i fer música en aquesta nova realitat, prenent-la més com un estímul que com una trava.