Antonio Orozco: «Avui tothom vol tenir raó»

Antonio Orozco surt d’un cicle personal difícil amb un àlbum revitalitzador, ‘Aviónica’, que espera poder presentar en directe la pròxima primavera: a Barcelona, les cites són el 27 i 28 de maig al Sant Jordi Club.

La cançó que va llançar fa dos anys, ‘Dicen’, amb Karol G, apuntava cap un so rumberourbà que no s’aprecia al nou àlbum. ¿No va veure un camí allà?

Allò va ser el fruit de dos amics que s’ajunten i generen una cosa que es converteix en una cançó. Reflectia un moment concret. ‘Aviónica’ és una altra cosa, més a prop del flamenc i en una dimensió diferent.

¿En quin sentit?

En la gestió dels ‘tempos’, del compàs, i en la seva complexitat i la seva manera d’explicar les coses, amb més profunditat. ‘Aviónica’ és un reflex dels meus últims tres, quatre anys; una època intensa i també vitalista. He patit tres pèrdues molt destructives: la mare del meu fill, el meu productor i amic [Xavi Pérez], i el meu millor amic. Va ser complicat superar-ho. El més senzill era tornar-se boig. El meu fill em va ajudar molt. Llavors, aquest disc es basa molt en la superació. Ara això sonarà a tòpic, però el disc estava ja llest abans del confinament.

S’acull a la metàfora del vol.

L’aviònica és el sistema electrònic que permet que la nau se sostingui. I la meva ‘Aviónica’ ha sigut el públic, que en els pitjors moments em va fer sentir part d’una cosa que tenia sentit.

Utilitza moltes metàfores, sense concretar.

La música et permet muntar-te el teu propi viatge. Cada un ha de poder somiar com bonament pugui. Si una cançó explica una cosa precisa estaré posant portes a la imaginació. Però ‘Entre sobras y sobras me faltas’ està contextualitzada: diu que quan pots pensar que ho tens tot, t’adones que et falta el més important.

Parla de trets i de punyals.

La vida és així de filla de puta de vegades, perquè no avisa. Gairebé sempre és a traïció el que ocorre.

A ‘A vuelos’ hi ha un joc de paraules.

Els avis són els primers que t’ensenyen a volar, els que et posen les ales, i em semblava bonic fer-los un homenatge.

Parla de compassos flamencs, però hi ha també un aparell pop electrònic molt corpulent.

Quan parlo de volar, em refereixo a la part emocional, de quan un sent que s’aixeca del terra. Vam anar a buscar sons ‘dream’ dels 90, de quan ens n’anàvem a ballar i teníem aquells moments d’eufòria. La idea era traslladar aquest so a aquest moment.

Firma la producció amb Jordi Culell, i fa l’efecte que busqui una experiència sensorial aclaparadora.

Hi havia aquesta intenció, aquest punt èpic. Jordi era la mà dreta de Xavi Pérez, i és molt bonic sentir que Xavi és encara allà. Ara estem tots dos en la producció del disc de José Mercé, que és vertiginós. José juga fort en aquest àlbum. Fa dos anys que hi treballem.

Vol una música que sigui alhora intimista i grandiosa.

És el que pretenc. Un equivalent en l’escriptura seria García Márquez: minimalista i molt paisatgístic.

¿Ha fet descobriments musicals determinants en els últims temps?

Visc amb un adolescent que és un ionqui del hip-hop i del rap. Té 13 anys i és un gran bateria. Aquesta música em flipa: J. Cole és del bo i millor. També escolto molt pop, des del britànic fins a Pablo López. Els meus productors favorits continuen sent Brian Eno i Trevor Horn, que va fer una obra mestra en el segon disc de Seal (1994), el de ‘Kiss from a rose’.

L’àlbum gira entorn de les emocions. La qüestions socials o polítiques, ¿queden fora de camp?

Ja em vaig ficar en missatges polítics a ‘Cadizfornia’ (2006), i crec que al nou disc està tot inclòs, expressat des d’una altra perspectiva. Serà l’edat. Però hi ha una cançó, ‘La nan del camino’, que té a veure amb això. I la majoria de les coses que fem ara són per ajudar els que més ho necessiten, ja sigui l’Hospital Sant Joan de Deú o el de Bellvitge, on vam gravar una cançó per a ‘La Marató’, de TV3. Si ara hagués de fer un disc seria més difícil, o impossible.

Davant forces majors, ¿la música no és tan important?

No, continua sent el més important. Si no fos per la música, no podria ajudar ningú. És el vehicle i el bàlsam. En aquests moments hem d’assumir una saludable incertesa; ser capaços d’entendre que no sabem el que passarà.

¿Ha aconseguit situar-se en aquest punt?

Sí, perquè soc mariner i quan surto a navegar gairebé mai sé el que passarà. Al mar un aprèn a viure en certa incertesa.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Davant aquesta situació, ¿creu que l’artista amb projecció ha de reordenar les seves prioritats?

En les arts tenim l’obligació de generar una consciència global per anar tots en una mateixa direcció. Avui en el sistema polític tothom vol tenir raó, i així la solució s’allunya. Si et dediques a insistir a tenir la raó és impossible ajudar els altres. I ara estem davant de l’abisme, en tots els aspectes. No hi ha solucions, ni acords. I mentrestant, els hospitals, arribant a nivells impossibles.