Nevada, l'epicentre de la diversió extraterrestre on se la juguen Trump i Biden

La fama, nascuda de la decisió de les autoritats estatals de legalitzar el joc el 1931 per pal·liar les terribles conseqüències econòmiques de la Gran Depressió, es concentra a Las Vegas, de llarg la ciutat més gran i més poblada de Nevada. Un miratge sorgit del no-res al mig del desert de Mojave que, amb les seves arquitectures de fantasia, els seus llums de neó i la seva baixa densitat de població configura, especialment de nit, una mena d’espai urbà de ficció. La Capital de l’Entreteniment Mundial. La Ciutat del Pecat.

El gàngster fundador

Sol atribuir-se la invenció del Las Vegas modern a la visió de Benjamin Siegelbaum, un gàngster novaiorquès tan seductor com despietat que va fer carrera a l’hampa amb el nom de Bugsy Siegel a l’ombra del capo jueu Meyer Lansky. El megalòman Siegel va ser el primer que va imaginar l’existència d’un oasi per a rics amb pocs escrúpols en aquell erm del Mojave; un lloc que amb la seva generosa oferta de joc, alcohol, sexe de pagament i luxosos espectacles de les estrelles més cotitzades del moment apel·lés als desitjos més bàsics de l’home de món amb dòlars a la butxaca. El seu somni es va materialitzar amb la construcció de l’Hotel Flamingo, anomenat així en homenatge a la longitud de les cames d’una nòvia que Siegel tenia aleshores. La inauguració va tenir lloc el 26 de desembre de 1946, enmig d’una tempesta de proporcions bíbliques. L’existència de Las Vegas era un desafiament a l’ordre natural de les coses que no podia quedar sense càstig.

L’Hotel Flamingo va ser el lloc elegit pel director Lewis Milestone per rodar el 1960 ‘La cuadrilla de los once’, una pel·lícula sobre un grup d’amics que tracen un pla per robar cinc casinos de Las Vegas en una sola nit (si l’argument els sona però no acaben d’encaixar les dates sàpiguen que el títol original de la pel·lícula de Milestone era ‘Ocean’s Eleven’, com el del ‘remake’ que Steven Soderbergh va dirigir el 2001 amb George Clooney, Brad Pitt i Matt Damon). Els cinc noms que encapçalaven el repartiment de ‘La cuadrilla de los once’ eren Frank Sinatra, Dean Martin, Sammy Davis Jr., Peter Lawford i Joey Bishop. El Rat Pack al complet. La colla de bevedors sobre la qual Las Vegas va edificar la seva reputació com la gran meca de l’espectacle nord-americà.

Amb el seu carisma imbatible, la seva camaraderia impostada, la seva desmesurada afició a l’alcohol i les seves connexions amb l’alta política i la màfia, els membres del Rat Pack constituïen una rotunda personificació de l’essència de Las Vegas i, des del seu quarter general al Copa Room de l’Hotel Sands, es van erigir en els grans ambaixadors de la ciutat i en un poderós pol d’atracció per a altres grans noms de la indústria de l’entreteniment.

Decadència lucrativa

Darrere de Sinatra i companyia van anar arribant a la Ciutat del Pecat estrelles com Jerry Lewis, Perry Como, Elvis Presley (que el 1964 havia protagonitzat amb Ann-Margret la notable comèdia musical ‘Viva Las Vegas’), Tony Bennet, Tom Jones, Cher, Rod Stewart, Céline Dion, el mag David Copperfield i els domadors de tigres Sigfried i Roy, per citar només algunes de les moltes figures que van decidir instal·lar-se a Las Vegas a fi de convertir la seva decadència artística en un negoci ben remunerat lluny del fatigós tragí de les gires.

Mentre passava tot això, una altra zona de Nevada generava la seva pròpia mitologia i ingressava per dret en la cultura pop. Situada a uns 135 quilòmetres al nord-est dels casinos de l’Strip, l’Àrea 51, una extensa base militar creada el 1942 com a aeròdrom per fer pràctiques d’artilleria i incursions de bombardeig, acollia, sota control de la CIA, proves ultrasecretes de nous tipus d’armament i altres misteriosos projectes d’investigació. L’hermetisme que va envoltar des del principi l’activitat de la instal·lació (l’existència de la qual no va ser reconeguda pel Govern dels EUA fins al 2003) no va trigar a disparar les teories més extraordinàries i avui l’Àrea 51 és un element indispensable del folklore que envolta el fenomen ovni: allà és on suposadament treballen els Homes de Negre i on se li hauria practicat la vivisecció a ET si l’Elliott i els seus amics no ho haguessin impedit.

Por i fàstic

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

sDiversió de cartró pedra, excés bàquic, delinqüència d’alta volada, proves nuclears i vida extraterrestre. L’escenari que suscita en la imaginació popular el nom de Nevada en veritat és qualsevol cosa menys ordinari. I ningú ha sabut retratar aquesta barreja d’estímuls, deliris i impostures de manera tan viva com el reporter kamikaze Hunter S. Thompson a la fonamental ‘Por i fàstic a Las Vegas’ (1971), una crònica al·lucinada i paranoica de la recerca del somni americà en un entorn de malson de drogat, converteix els protagonistes de ‘Ressaca a Las Vegas’ (Todd Phillips, 2009) en una colla d’adolescents alegres en un Bar Mitzvah.

«Las Vegas és la ciutat més sinistra del món per a un perdedor», assegura Thompson en un passatge del llibre. Donald Trump, que posseeix un colossal edifici d’hotel i apartaments amb el seu nom molt a prop de l’Strip, ara pot tenir l’ocasió de comprovar si en efecte ho és.