19 'intrusos' s'instal·len al MNAC durant un any

En una de les sales d’art romànic del MNAC, a l’absis amb els frescos de Sant Climent de Taüll, hi ha una cadira. Sinistra, feta de filferro espinós i agulles punxants, suggerint amenaçadors turments i projectant una ombra inquietant. És una obra del 1974 de Jaume Xifra, pioner de l’art conceptual. A la seva esquerra, les escenes de martiri i tortura del frontal de l’altar de Durro, a la vall de Boí, que s’han mudat de paret per a l’ocasió, amb vermells sanguinis vius malgrat que és originari del segle XII. «Entre aquestes peces existeix un diàleg triangular, amb el sofriment i el dolor físic com a fil temàtic, que implica una reinterpretació de les obres, que transcendeixen el físic cap al diví. El dolor estava molt present en l’època medieval i continua espantant-nos avui», explica el conservador del museu Àlex Mitrani. Un dolor que «eleva  l’ànima del màrtir cap a una redempció, una transcendència, o bé cap a una condemna que arrosseguem tota la vida».  

Preguntes sobre el present

Mitrani és el comissari, al costat de l’artista i director de la Fundació Suñol, Sergi Aguilar, de ‘Diàlegs intrusos. Tot és present’, una ‘joint venture’ que podrà assaborir-se durant un any, fins al 7 de novembre del 2021, i que proposa un recorregut expositiu per la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya en el qual el visitant anirà trobant 19 obres d’art contemporani de, entre altres, Richard Avedon, Joan Brossa, Chillida, Tàpies, Joan Hernández Pijuan, Eva Lootz, Carmen Calvo o el mateix Aguilar, pertanyents a la col·lecció privada de Josep Suñol, mort fa ara un any. 

Sorprenentment integrades, les peces de la Fundació Suñol permeten «ampliar l’arc temporal del MNAC cap a la postguerra i la segona meitat del segle XX», una de les metes del museu, recalca el seu director, Pepe Serra, però també «ajuden a veure la potència de la seva col·lecció en un diàleg que es fa preguntes sobre l’ara». Per «analogia i afinitat o bé per contrast o diferència», aquestes obres indueixen a reflexionar sobre temes com el dolor i el sofriment, el misteri, els diners i el poder, la identitat, les emocions, la meditació o la realitat i, apunta Mitrani, «ens porten a aquesta actualitat en què amb la pandèmia vivim anguniosament perquè no ens podem consolar en un futur predictible. L’art cura i estimula, és una necessitat humana». 

La vella butaca de Tàpies

Així, a la gran sala del gòtic, regna la ‘Butaca’, vella i atrotinada, d’Antoni Tàpies del 1987, mirant cap a la ‘Mare de Déu dels Consellers’, de Pere Dalmau (1443). La verge, amb el seu fill a la falda, explica el cocomissari, «està a un tron, un objecte associat al poder, que la divinitza i la separa de la resta dels mortals, amb el refinament de l’orfebreria daurada gòtica contrastant amb l’objectivitat i el minimalisme conceptual de Tàpies i de la seva butaca, símbol de confort burgès, i que està buida, remarcant una absència. Ens convida a preguntar-nos sobre el nostre lloc al món i la societat».  

Sobre els diners interpel·la ‘Capitomba’ (1986), obra de Brossa que presenta una antiga taquilla de banc col·locada del revés i als seus peus, com si d’ella haguessin caigut al girar-la, monedes brillants (de xocolata). Del sostre penja un llum modernista de coure i vidres circulars de colors de Puig i Cadafalch. «Les monedes retraten el capitalisme que va construir l’Eixample i que és parodiat per Brossa donant-li la volta a la realitat i descobrint les seves misèries», assenyala Mitrani.

Al recorregut, serà Chillida, amb ‘Rumor de límites IX’, l’encarregat d’evocar l’austeritat i mística monacal entre teles de Zurbarán i Velázquez. Mentrestant, de la identitat en parlen el rostre d’un joveníssim Picasso davant la mirada des de la vellesa del compositor Igor Stravinsky, en un triple retrat fotogràfic de Richard Avedon, del 1975. 

El pa de bronze de Claudio Bravo

Notícies relacionades

Obres de Mariscal, Nazario, Fortuny i Tapiró s'afegeixen a la col·lecció d'art de la Generalitat

La dècada en què Tàpies es va convertir en Tàpies

Més actual i real encara resulta advertir en una de les sales del barroc, sense desentonar gens ni mica, una urna transparent que guarda un ‘Pan tostado’ (1974), de Claudio Bravo. Sí, un humil pa de pagès, però de bronze pintat, que sembla sortit del bodegó de Zurbarán que penja al seu costat i que poc té de naturalesa morta, ja que més aviat és un «esclat de vida».  «¿Qui no recorda aquell afany per fer pa a casa que a molts els va agafar durant el confinament?», interroga Mitrani. Ja ho deia Dalí a Lorca, que el pa, quan és estàtic, es transforma en monumental. 

Els textos de sala podran a més escoltar-se a través d’una aplicació del MNAC, que també recull una visita comentada en un vídeo de Youtube.