Francisco Brines, l'últim de la generació dels 50, guanya el Cervantes

L’anunci del Premi Cervantes al poeta valencià d’expressió castellana Francisco Brines, s’ha fet esperar i en la tardança molts voldran veure un cert desacord respecte al guanyador que finalment ha sigut escollit per majoria. Sigui això així o no. El cert és que el guardó a Brines, 88 anys i gairebé tots els seus sentits minvats, però amb una de les obres poètiques més reconegudes del panorama en espanyol, és un acte de justícia. El jurat del premi, dotat amb 125.000 euros ha destacat «la seva obra poètica que va del carnal i el purament humà al metafísic, l’espiritual, cap a una aspiració de bellesa i immortalitat».

El nom de Brines ha sonat insistentment tots aquests anys. Per sort l’anunci va coincidir amb la millora de salut de l’autor que fins fa molt poc es mantenia enllitat.  Parlar amb Brines és complicat perquè, delicat de salut, és sord i amb prou feines veu. Però això no li ha impedit alegrar-se de la distinció des de la seva casa d’Oliva, una finca envoltada de tarongers, on es va traslladar des de Madrid en els últims anys.

Successor natural del gran poeta Luis Cernuda amb qui comparteix elegància expressiva, l’obsessió pel pas del temps i la mirada profunda i íntima.  Brines va ser fill d’un comerciant de cítrics que no va arribar a comprendre del tot la seva vocació, però que mai s’hi va oposar.  No hi va haver retrets quan l’autor, després d’estudiar als jesuïtes de València, es va traslladar a Deusto, Salamanca i Madrid per cursar Dret i Filosofia i Lletres, va decidir no ocupar-se del negoci familiar i sí de la creació poètica.

Juan Ramón i Cernuda 

La lectura de Juan Ramón Jiménez i més tard de Cernuda li van obrir els ulls a la poesia. I igual com el poeta sevillà, a qui sempre va admirar, gran part de l’existència de Brines es va desenvolupar a les universitats d’Oxford i Cambridge on va impartir classes. Quan el 2000 va entrar a formar part de la Real Academia Española va dir en el seu discurs d’acceptació: «Ningú com Cernuda, en la meva experiència lectora, havia sabut incorporar amb tanta veritat i completesa l’home que ell era en les paraules escrites. Era una experiència que em commocionava i una possible lliçó de projecció personal en el poema».

Brines es va donar a conèixer el 1959 amb el seu poemari ‘Las brasas’ amb què va guanyar el premi Adonais i aviat es va situar com a company de files dels grans de la generació dels 50 com José Ángel Valente, Claudio Rodríguez, Ángel González, Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral, José Agustín Goytisolo i els narradors Carmen Martín Gaite, Ana María Matute i Rafael Sánchez Ferlosio. Avui, amb el permís de José Manuel Caballero Bonald, és l’últim supervivent d’aquesta generació i un dels pocs que no es va deixar arrossegar per la poesia política i social del moment.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El 1987 va rebre el Premio Nacional de Literatura pel seu poemari ‘El otoño de las rosas’, un dels seus llibres que ha tingut més repercussió, en què s’inclou el poema que el ministre José Manuel Rodríguez Uribes va llegir al notificar l’acta.  El 99 va rebre el Nacional de las Letras pel conjunt de la seva obra, un any abans havia publicat una de les seves antologies poètiques. Ja al segle XXI va rebre el Reina Sofía de Poesía Iberoamericana (2010). El 2019, l’autor va impulsar la creació de la Fundació que porta el seu nom, amb seu a la masia familiar d’Elca, on va instal·lar la seva important biblioteca de 30.000 volums. La fundació preveu atorgar en el futur dos premis literaris, un en castellà i un altre en català.

El ministre també va anunciar que quan les condicions sanitàries ho permetin se celebraran dues cerimònies diferents ja que el Cervantes a Joan Margarit no es va poder fer efectiu per culpa de la pandèmia.