UN RESCAT NECESSARI
Walter Tevis, l'autor de 'Gambito de dama': solitud, joc i alcohol
L'autor de les novel·les en què es basen la sèrie del moment i les pel·lícules 'El vividor' i 'El color del diner' està esperant el seu reconeixement a Espanya
zentauroepp55913111 icult walter tevis201118172256
¿No és sorprenent que havent escrit únicament sis novel·les, quatre hagin sigut l’origen de tres memorables pel·lícules i de la sèrie ‘Gambito de dama’, de la qual tothom parla? ¿I no és més sorprenent encara que Walter Tevis continuï sent gairebé un desconegut per a les nostres llibreries en aquests temps d’agitades recuperacions estant darrere d’almenys dues obres mestres com ‘El vividor’ de Robert Rossen i ‘El hombre que cayó a la Tierra’ de Nicolas Roeg, a les quals s’ha d’afegir ‘El color del diner’ de Martin Scorsese?
Tevis (San Francisco, 1928 - Nova York, 1984) va trepitjar tímidament les llibreries espanyoles en els 80 i en l’actualitat tan sols continuen actives una edició d’‘El hombre que cayó a la Tierra’ en el segell Contra i una altra de més antiga de ‘Gambito de dama’ a Alamut, però encara espera aquí un reconeixement que als Estats Units és unànime. Jonathan Lethem el té com un dels seus autors de capçalera i Michael Chabon va llegir aproximadament cinc vegades ‘Gambito de dama’: «Cada vegada que ho faig, em commou l’admiració i la sorpresa pel control del seu treball». Entre els seus 10 llibres favorits, seleccionats d’un centenar, David Bowie incloïa ‘El hombre que cayó a la Tierra’, no només perquè ell va encarnar el personatge titular en l’adaptació cinematogràfica, un extraterreste que intenta salvar la gent del seu moribund planeta, sinó perquè estava convençut –ara està molt clar– que és una de les més profundes novel·les de ciència-ficció, a la contra del que marcaven els temps paranoics de la guerra freda.
David Bowie com Newton, l’extraterrestre protagonista de la pel·lícula ‘El hombre que cayó a la Tierra’.
El curiós és que Tevis, que havia publicat aquest llibre el 1963 després del seu gran èxit ‘El vividor’ (1959), no era conscient d’haver escrit una novel·la de gènere. De fet, no ho era, però llavors per als crítics algú que parlava d’alienígenes no podia tenir consideració literària. Va ser un fiasco de vendes. El que en realitat havia escrit Tevis disfressat de fantasia és una velada recreació de la seva infància de nen malalt (va patir una afecció cardíaca) apartat dels altres, la qual cosa ho diu tot de com va ser la seva infantesa (altres infàncies fosques com la de ‘Gambito de dama’ poblen les seves històries). Els crítics tampoc van voler veure les semblances entre el solitari jugador de billar americà d’‘El vividor’ (que ja sempre tindrà l’aparença de Paul Newman) i l’extraterrestre. Els dos personatges encaixen en un únic model que es repetirà a la resta de les seves novel·les: el personatge marcat a foc per les inexpugnables espessors de la solitud.
Després hi ha el joc. Tevis, naturalment, va ser un jugador que va saber convertir aquesta activitat en la gran metàfora de la mística nord-americana, marcada pels guanyadors i els perdedors. Sabia bé del que parlava. Als 17 anys, poc temps abans d’allistar-se i combatre en la segona guerra mundial, va descobrir el fum i la cruesa dels billars i els seus ‘hustlers’ (un ‘hustler’, el títol original d’‘El vividor’, és un llest que es deixa guanyar per enganyar els apostadors). Però va ser a Okinawa, ja enrolat en la Marina, quan es va passar 17 mesos jugant al pòquer, deixant-se alienar per les cartes, convertit ja en un addicte sense remei. Com a jugador d’escacs mai va passar de la mitjania.
Paul Newman, com a Eddie, el ‘ràpid’, a la pel·lícula ‘El vividor’, basada en la novel·la de Tevis.
El fracàs d’‘El hombre que cayó a la Tierra’ va deixar Tevis fora de combat. Van seguir 14 anys de silenci editorial literari fent classes a la Universitat d’Ohio i alcoholitzant-se a consciència. Fins que als anys 80 va tornar per escriure històries una mica més lluminoses que ‘El vividor’, la novel·la que el va donar a conèixer. ‘Gambito de dama’ (1982) pot llegir-se com una variació d’aquella, la contracara glamurosa de la sordidesa dels billars, quan els grans dels escacs, diguin-se Borís Spasski o Bobby Fischer, eren rebuts pel públic com a herois tocats per un geni implacable o impredictible. Però en essència el jugador de billar i la jugadora d’escacs estan tocats per la mateixa embogida i associal fixació.
El mateix any de la seva mort, 1984, per un càncer de pulmó Tevis publicaria ‘El color del diner’, continuació de les aventures d’Eddie el ‘ràpid’, el protagonista de ‘El vividor’. Tevis va arribar a elaborar un guió per a Scorsese, però aquest després de la seva mort va passar l’adaptació a Richard Price, que es va desmarcar de la història original. Gairebé 40 anys més tard, potser és aquest el moment de tornar-li a l’autor la consideració que es mereix.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
