¿Com es distribueix la milionada que genera Spotify?

Setmanes enrere, Tristan Jehan, un antic directiu de Spotify, revelava que la plataforma entregava a les discogràfiques el 75% dels diners que ingressava i que d’aquesta xifra només un 10-15% arribava a l’artista. És una anàlisi similar a què va exposar el 2018 ‘The New York Times’, que també aclaria que els artistes de segells independents podien rebre un 40% i els autoeditats, un 64%. Per això cada vegada més autors prefereixen negociar directament amb Spotify.

Una de les principals demandes de músics i mànagers és la transparència en el flux de diners. Principalment, els acords que firma Spotify amb les discogràfiques i altres empreses agregadores de cançons. Però, primer de tot, hi ha els acords que cada artista hagi firmat amb aquests intermediaris. Víctor Amorín analitza al seu canal de Youtube Music Radar Clan (amb 233.000 subscriptors) la rebotiga de la indústria musical. I, segons la seva opinió, el problema és que «els artistes estan atrapats en uns contractes de ‘publishing’ que no estan pensats per a la reproducció, sinó per a la distribució a gran escala».

¿És una ràdio o una botiga?

Les plataformes de ‘streaming’ operen en un món en constant canvi. Tan canviant, que ni tan sols és clar quin rol exerceix Spotify en la indústria musical. Amorín planteja dubtes de gran importància: «Podem pensar que Spotify és un nou actor en el canal de distribució de música, però també podem pensar que Spotify és el substitut de la ràdio. Una altra pregunta: ¿El lucre de Spotify està en les reproduccions o en la prestació d’un servei? Sembla el mateix, però és diferent, i té una cobertura legal diferent. Si es lucra per la reproducció hauria de pagar per reproducció, com iTunes al vendre una cançó. Si es lucra prestant un servei hauria de pagar com la ràdio, que entrega una xifra per totes les reproduccions i després aquesta es reparteix entre els artistes».

Segons Amorín, «tot i que les queixes dels músics siguin legítimes, no són ells els qui haurien de determinar què és Spotify. Aquesta decisió ha d’arribar de la Unió Europea, amb un posicionament legal que inclogui Spotify, YouTube, Netflix i altres plataformes». El problema, afegeix, és que «ni la gent que està a Europa redactant la nova llei de drets d’autor i ‘copyright’ a internet té resposta a aquestes preguntes». Segons la seva opinió, «el Govern podria ajudar a canviar la situació. Una nova directiva de drets d’autor a internet que generés incompatibilitats amb els contractes editorials obligaria a renegociar a poc a poc aquests contractes. Si no es planteja un marc legal que estableixi límits als contractes dels artistes, serà molt difícil arreglar res», afirma.

«Spotify només és un canal nou, però el problema de la distribució de la música existeix des de fa dècades», insisteix Amorín. «És un colador de diners molt complex de desgranar. Un sistema antiquat i ineficient amb un munt d’actors intermedis que avui no té sentit». A Union Of Musicians aclareixen que la seva campanya és part d’una estratègia més àmplia: «Multinacionals, empreses de capital de risc, Spotify i altres plataformes estan íntimament connectades, i sovint tenen els mateixos amos. Quan t’enfrontes a un, t’estàs enfrontant a tots. Per a nosaltres, Spotify és l’objectiu més clar».

‘Multis’ i grups inversors

Actualment, un terç de la plataforma estan en mans de grups inversors que no tenen res a veure amb el món de la música. Morgan Stanley n’és un; i no és el que més accions posseeix. D’altra banda, i més enllà del 30% que acumulen els seus fundadors, els suecs Daniel Ek i Martin Lorentzon, les empreses amb més accions de Spotify són dues de les tres multinacionals de la indústria musical: Universal i Sony. Warner els hi va vendre el 2018, però continua pactant amb Spotify a porta tancada el repartiment d’ingressos i promoció del seu catàleg.

Setmanes enrere, en converses amb aquest diari, el president de la SGAE, Antonio Onetti, declarava: «Un dels principals problemes amb què ens trobem és la falta de control i l’opacitat d’aquestes entitats. Necessitem una legislació que els obligui a tenir una màxima transparència per poder confirmar les seves dades i identificar què s’està utilitzant realment a les seves plataformes». Transparència és el que també reclamen artistes i mànagers.

Un futur encara més negre

Més enllà de la pressió que puguin exercir els artistes, el futur a Spotify pinta més que negre. La plataforma ha entrat en una nova fase, en la qual el seu principal objectiu són els ‘podcasts’. Spotify acaba de desemborsar 235 milions de dòlars per la compra de Megaphone, una plataforma publicitària que li permetria inserir anuncis dins dels ‘podcasts’. Una publicitat de la qual no haurà de pagar drets d’autor a ningú: els ingressos seran seus al 100%.

¿Per què aquest canvi d’estratègia? Segons revelen antics treballadors de l’empresa, els ingressos per publicitat amb prou feines han donat beneficis a Spotify. Se sospita que la plataforma fins i tot estaria perdent diners. «Hi ha seriosos dubtes que Spotify pugui ser viable a llarg termini. Fins ara no ha fet més que perdre piles de diners. I exigir a una empresa uns diners que no té és complicat», assenyala Amorín sobre la campanya dels músics.

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

Caldrà veure si aquesta nova estratègia de la plataforma dispara els beneficis. Si no fos així, tampoc seria greu. Quan Spotify va anunciar la seva intenció de monopolitzar el mercat del ‘podcast’, la seva cotització va passar de 24.500 milions de dòlars a 47.300. Spotify no funciona com una empresa sinó com un valor de mercat. Les seves lògiques són d’altres. I els músics volen defensar el seu futur davant una plataforma per a qui la música pot ser que ja sigui cosa del passat.