'Lux Æterna', l'aquelarre al·lucinatori de Gaspar Noé

El director nascut a Buenos Aires i establert a França, conegut per obres tan revulsives com ‘Irreversible’, va acceptar l’oferta, però des del principi sabia que no s’ajustaria a les regles del típic ‘fashion film’. Per començar, el que havia de ser un vídeo promocional de la nova col·lecció per sota de 10 minuts es va convertir en ’Lux Æterna, una peça incatalogable i extravagant de 52 minuts en la qual, per ser sincers, el vestuari era allò de menys. 

Una de les poques condicions que li va posar Vaccarello va ser que elegís actrius que haguessin treballat amb la marca. Noé es va decantar per una de les muses del dissenyador, Charlotte Gainsbourg, imatge de la firma des del 2017 i per una altra il·lustre rebel com és Béatrice Dalle, fidel als seus ‘looks’ més rockers. El xoc entre les dues intèrprets, a més d’inèdit a la pantalla, resulta explosiu. 

Com sol ser habitual a les pel·lícules del director, amb prou feines hi havia un guió, tan sols quatre línies sobre el rodatge d’una pel·lícula sobre bruixeria que acabava convertint-se en un caos. Totes les altres coses serien improvisació (com a ‘Clímax’) per donar curs a l’experimentació i intentar dilapidar els motllos representacionals. ‘Lux Æterna’ comença amb una cita de Fiodor Dostoïevski a ritme de parpelleig lluminós que no fa sinó avançar el deliri final: «Tots gaudiu de bona salut, però ni us imagineu la felicitat suprema que sent un epilèptic un segon abans de la crisi». 

Referències cinèfiles

No serà l’única invocació a tall de mantra, també hi ha referències a Jean-Luc Godard, Rainer Werner Fassbinder i Pier Paolo Pasolini, però hi ha dues fonts d’inspiració que van vertebrar des de l’inici el projecte: ‘Häxan: La brujería a través de los tiempos’, de Benjamin Christensen, documental mut de 1922, i ‘Dies Irae’, de Carl Theodor Dreyer, del qual es veuen imatges. 

El director converteix així Charlotte Gainsbourg i Béatrice Dalle en dues dones atrapades en un món d’homes mentre conversen al voltant de les pressions a què estan sotmeses enmig d’una indústria profundament patriarcal i masclista. 

La pantalla es divideix en dos per empresonar en el quadro les dues actrius. Beátrice explica a Charlotte la seva experiència quan va protagonitzar una pel·lícula en la qual la cremaven a la foguera (es refereix, tot i que no esmenti el títol, a ‘El aquelarre’, de Marco Bellocchio). «Encara bo que era bona, perquè em passava tot el temps despullada davant de munts d’homes», diu. Mentrestant, Charlotte beu vi i sembla absent. Pot ser que siguin les escenes més divertides i autoparòdiques que ha rodat mai Gaspar Noé amb la complicitat de dues actrius que disfruten amb el joc. «Charlotte, ¿com és que mai has fet merdes? Totes les actrius les fem, i jo no t’he vist en cap merda». 

Frenesí visual perillós

A continuació, ens introduirem a l’huracà d’un rodatge en el qual res sembla sortir bé. Dalle s’enfrontarà al productor, al director de fotografia (tots homes) que intenten desprestigiar-la i treure-la de les seves caselles. Gainsbourg se sentirà perduda enmig d’aquesta voràgine de desconcert. I mentrestant, Noé aprofitarà per a convertir-se en el demiürg de tota aquesta tramoia en la qual els límits de la realitat es difuminen per endinsar-nos en l’al·lucinació. 

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

Però hi ha una cosa que diferencia ‘Lux Æterna’ de la resta de pel·lícules de Gaspar Noé. Totes són incòmodes de veure per una o una altra raó, però en aquest cas la molèstia és física. La seva visió provoca un autèntic desafiament per a l’espectador, ja que posa al límit la seva capacitat ocular i el condueix a un estat de frenesí visual i sensorial catatònic. Just en el punt en què el bonic es converteix en perillós.