Crítica d''El último tour del mundo', de Bad Bunny: un canvi de pas

Bad Bunny ha complert la seva paraula: nou mesos després de ‘YHLQMDLG’ ha tret el seu tercer disc del 2020 (aquí se suma el prescindible ‘Las que no iban a salir’), ‘El último tour del mundo’. Un àlbum esperat que no aclareix cap de les incògnites sobre la seva carrera que el porto-riqueny s’ha dedicat a sembrar abans de la seva publicació, com la de la seva possible retirada, a què no fa menció. Pinta a pesat recurs de màrqueting. Així, no se sap si Bad Bunny serà la veu del futur, però sí que es pot afirmar que és una de les més representatives del present. Aquest disc connecta amb la sensació general d’abatiment, dels moments de reclusió, amb emocions i sentiments universals.

‘El último tour del mundo’ no és apocalíptic, tampoc és alegre, però sí que sembla molt actual. Bad Bunny mostra la seva capacitat de ser permeable i transparent, adaptar-se a les circumstàncies amb encert desigual. Temes quotidians, en gran part generacionals, que sap gestionar i treure’n suc per connectar amb el públic a través de la seva gran habilitat a l’hora d’escriure. I ho fa amb referències constants a la cultura popular, sense altes esferes.

Altres universos

Aquest disc és un canvi de registre dràstic de ‘YHLQMDLG’, el seu millor disc fins ara. No busquin festa, ‘perreo’, cançons trencapistes o ‘hits’ globals a l’ús (el ‘single’ ‘Dákiti’, amb Jhay Cortez, és el més semblant a això últim). El que presenta el Conill Dolent és un disc sentimental, de ferides obertes –sempre amb les relacions amoroses al centre–, de vegades tristoi, tot i que també hi ha cançons que surten d’aquesta línia i en què passeja el seu ego i la seva necessitat d’autoafirmar-se (‘El mundo es mío’). Una demostració més que el porto-riqueny pot ser el més dur i el més feble.

I amb temes per escoltar en la solitud del dormitori, gairebé a les fosques abraçant un coixí, Bad Bunny ha decidit al seu torn expandir-se a altres universos sonors. En l’experimental i irregular ‘El último tour del mundo’ fusiona la seva genètica llatina amb molta guitarra, amb, sobretot, rock. Barreges, de vegades, forçades. Apareix una cosa semblant en ‘Maldita pobreza’, que connecta amb una joventut sense futur: «Siete años estudiando hasta que me gradué; pero no encuentro trabajo en eso que estudié». O en l’ostentós ‘Yo visto así’, en què es treu de sobre les crítiques. El trap –per la seva naturalesa fosca ideal per a segons quins missatges– té fins i tot més presència (‘Hoy cobré’, ‘Booker T’...) que l’alegre reggaeton, que apareix amb comptagotes, com en el melancòlic ‘Te mudaste’.

L’àlbum també revela per fi l’esperada col·laboració amb Rosalía, ‘La noche de anoche’, un duet calorós i nostàlgic. De la recerca d’acostar-se a altres gèneres també s’observa una mena de picada d’ullet a ‘Life on mars’, de David Bowie, en la ben marciana ‘Trellas’, o en ‘120’, que sembla inspirada en la banda sonora de ‘Drive’. Bad Bunny circula tan ràpid que de vegades trontolla, com en alguns revolts d’aquest atrevit viatge pel pausat present. - Ignasi Fortuny

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

La mort, el setembre del 2019, de Philippe Pascal, exlíder dels grups Marquis de Sade i Marc Seberg, va impulsar el músic de Nantes a gravar una versió del seu clàssic ‘L’éclaircie’. Tema que convida a la paciència, amb el confinament va guanyar sentit conduint a una seqüència de peces electròniques (l’epé ‘Le silence ou tout comme’), i ara, tot aquest material, ampliat, alimenta aquest àlbum de clarobscurs. Dominique A murmurador, elevant a art interiorista el seu diari de la pandèmia. - Jordi Bianciotto 

En el segon disc a trio de Mezquida amb el percussionista Aleix Tobias i el violoncel·lista Martín Meléndez hi ha un munt de coses. Basteixen amb naturalitat ponts entre diferents tradicions: melodies originals que semblen robades del cançoner popular de sempre, cors bachians, colors ibèrics, rítmica del Con Sud, harmonia jazzística... Però el que travessa tot el disc, cosa que es manté després de cada canvi de registre i de cada gir estilístic, és una llum, una alegria contagiosa. El més semblant a una hora de música curativa. - Roger Roca

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

No gaire després d’arrasar a TikTok amb ‘Supalonely’, la jove cantant neozelandesa presumeix d’agenda de contactes i adaptabilitat en un debut llarg amb algunes fites indiscutibles: «Happen to me» sona com una gran apropiació pop del «Weir fishes» de Radiohead, mentre que «Sheesh», més aviat hiperpop, ha de ser el millor en què hagi participat Grimes en molt temps. Encara ha de definir-se i assentar-se una mica, però la noia té fusta. Això tan sols és el principi. – Juan Manuel Freire

El debut en solitari del capitost de Green Day és el testimoni de l’aturada en sec que el món va viure mesos enrere, que ell va amenitzar publicant estireganyosos ‘covers’. Aquí estan reunits, amb els seus tributs a bandes de record simpàtic (The Starjets, The Avengers), les seves reivindicacions (no iròniques) de fites comercials (Tiffany, Kim Wilde) i alguns rescats amb vista als abismes: aquest ‘You can’t put your arms round a memory’, de Johnny Thunders, enxufant guitarres per exorcitzar la solitud. - J. B.