Pòquer de concerts en plena sequera

Es va obrir la veda dels concerts després de l’última aturada decretada per la Generalitat i Anna Andreu estava més preparada que ningú, preparadíssima per posar-se a rodar. Dimarts passat la cantant de Sant Quirze del Vallès va pujar a l’escenari del recinte Fabra i Coats a estrenar el disc que havia d’haver presentat al maig. Dijous tenia data tancada a Sant Cugat des d’abans de la pandèmia; des d’abans, fins i tot, d’editar ‘Els mals costums’. Divendres l’esperaven al Teatre La Lliga de Capellades i diumenge, a la Nova Jazz Cava de Terrassa.

Dissabte va tenir lliure perquè el Festival de Pop Metafísic es va cancel·lar. En cas contrari, hauria tancat la setmana amb repòquer de concerts. No va anar a Solsona i tot i així haurà recorregut 250 quilòmetres per actuar davant 380 persones. Com una formigueta, buscant el seu públic, arribant fins a aquest amb les seves vuit cançons, una ‘app’ al mòbil per esquivar confinaments perimetrals i tocs de queda sense temor de multes i un datàfon per si algú volgués comprar-li discos i pagar amb targeta. Davant la crisi més gran mai imaginada, Andreu ha evidenciat que existeixen incomptables espais al llarg i ample del país.

Altres músiques de cambra

El més menut dels quatre escenaris que va visitar aquesta setmana va ser el de Vila Felisa, finca règia de finals del segle XIX que fins fa poc era la comissaria de Sant Cugat. Des del 2016 és la seu de l’Ateneu Santcugatenc, una entitat sense ànim de lucre que una vegada al mes acull La Cambra de l’Ateneu, un cicle de música de cambra en el sentit més ampli, literal i contemporani del terme. És a dir, no només programen quartets de corda barrocs sinó tota mena de músiques que puguin presentar-se en una saleta sense gaire amplificació. Tot i que a la sala d’actes cabrien unes 50 persones, l’aforament de dijous en va ser de 23. 

Andreu i la bateria Marina Arrufat van aparèixer vestides de negre i, sobre aquell teló negre esquitxat de manera carinyosa amb una via làctia de bombetes, van dosificar sense pressa un cançoner vertiginosament breu. ‘Els mals costums’ és només polpa de cançó. Una exhibició d’austeritat, el·lipsi, concisió, entonacions en flor i electricitat tremolosa a la qual, en directe, es pot sumar aquest festival paral·lel de contactes visuals i somriures que es regalen les dues intèrprets. És un espectacle en si mateix que funciona com un joc de miralls. Els versos brillen en les seves cares, els acords es reflecteixen en les fotografies de boscos exposades a les parets i les cançons s’expandeixen per la sala certificant que la tècnica no és tan imprescindible quan sobra la química.

«Vaig publicar aquest disc a l’abril. Semblava la pitjor data del món, però crec que així la gent ens ha pogut escoltar d’una manera més íntima», va improvisar Andreu. Mai ho sabrem, però mentre ampliava el seu cançoner amb versions d’Anímic, Leonard Cohen i Cálido Home (el seu anterior grup), el sentiment de satisfacció del duo anava amarant la saleta. Marina alçava les celles remarcant les inflexions vocals d’Anna. Al final de ‘El que no som’, un jove va aplaudir abans de temps i Andreu va somriure abans de temps. A espais tan minúsculs, qualsevol gest cobra més potència. «¿Fa molt que no anàveu a un concert?», va preguntar ella. «Massa», va lamentar una dona d’avançada edat. 

«Sento que s’acaba l’aire», va xiuxiuejar en la inèdita ‘El mur’. Llavors va fer una pausa que va durar tres dies. Va aspirar profundament i va deixar anar: «Però només he despertat».

Quan va abordar la ‘Canción del jinete’, de Paco Ibáñez, una dona de la segona fila ja no es va poder contenir. Fimbrava enrere i endavant mentre marcava el compàs colpejant-se la cuixa amb la mà. Va ser una de les que, quan al final del concert la cantant va preguntar quina cançó voldrien que repetís, va votar per ‘El mur’. Estrenar una cançó i que cridi l’atenció per sobre de les conegudes. ¿Què més podria desitjar una compositora en creixement? Detalls així, cultivats lluny de les grans dates, enforteixen una trajectòria.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

«Si voleu algun disc o venir a saludar, us esperem a l’aturadeta. Amb tota la seguretat del món i amb tot l’afecte», va dir Anna mentre es despenjava la guitarra. I això tampoc va poder sonar més reconfortant.