Dea Kulumbegashvili ('Beginning'): «Que una dona mani continua incomodant molts homes»

¿Per què va decidir ambientar la pel·lícula en una comunitat dels Testimonis de Jehovà?

Tinc diversos parents que, amb el pas dels anys, s’han convertit en Testimonis. Continuen vivint al poble georgià del qual tota la família prové, van néixer i van créixer allà; i, malgrat això, a causa de les seves conviccions religioses han sigut completament marginats i aïllats. Em va semblar un punt de partida narratiu interessant. Les comunitats subjectes a estructures religioses em semblen molt interessants a nivell dramàtic, perquè funcionen com metàfores de comportaments que afecten la societat en el seu conjunt. 

I en el cas de ‘Beginning’, el tema de fons és el patriarcat...

Podria dir-se que sí. He volgut explicar una història sobre un tipus de personatge femení que, en una narració més tradicional, seria merament secundari. És una dona que, en un moment de la seva vida, s’adona que ja no encaixa al món que li és familiar i ja no el suporta més. És un món en el qual les seves opinions i les seves necessitats són ignorades. I, a mesura que la frustració i la por s’acumulen al seu interior, emprèn un viatge d’alliberament cap al desconegut.  

L’alienació personal és un assumpte que vostè ja ha explorat anteriorment a través dels seus curtmetratges. ¿Què li interessa d’ell?

És un sentiment amb el qual estic molt familiaritzada, i no només perquè anys enrere vaig deixar la meva llar per viure a Nova York, i inevitablement em vaig anar convertint cada vegada més en una estrangera al meu propi país. L’altre motiu és que vaig créixer al si d’una família típicament georgiana, i se’m va educar perquè portés un tipus específic de vida i en la creença que, si obtenia certs assoliments materials i familiars, automàticament seria feliç. Com a conseqüència d’això, des de ben aviat em vaig sentir fora de lloc. Sempre m’he sentit així.

‘Beginning’ conté escenes molt violentes. ¿En algun moment es va qüestionar si era realment necessari incloure-les? 

Em vaig sentir moralment obligada a filmar la violència de forma distant, sense rabejar-m’hi ni convertir-la en un espectacle o una arma amb què provocar l’espectador. Però no vaig dubtar de si havia de mostrar-la o no, perquè la violència és part de la vida de tots nosaltres i de vegades és extrema. De fet, mentre preparava la pel·lícula hi va haver els qui em van voler convèncer que fos més suau, que em preocupés més per no incomodar el públic, fins i tot que convertís la protagonista en una justiciera que infligeix un merescut càstig sobre els seus agressors. Però això no hauria sigut honest.

Durant el procés de producció, ¿va haver d’escoltar moltes veus que li deien com havia de fer les coses? Atès que és el seu primer llargmetratge, és de suposar que sí.

Sí, moltes. Alguns, per exemple, van voler explicar-me el tipus de retrat femení que havia de fer. I durant el rodatge hi va haver els qui em van considerar una directora inflexible perquè, segons el seu parer, probablement m’hauria d’haver deixat aconsellar pels homes que m’envoltaven. Per desgràcia, que una dona mani continua incomodant molts homes, fins i tot el món del cine.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La seva pel·lícula ha hagut d’obrir-se camí enmig de la pandèmia. ¿Com se sent al respecte?

Em resulta tot molt estrany, i m’hauria encantat tenir més oportunitats d’experimentar les reaccions del públic davant la pel·lícula. Però vaig pensar que era el moment idoni per estrenar-la. D’una banda, perquè sento que he de seguir endavant; per un altre, perquè crec que la gent necessita pel·lícules, ara més que mai.