'El banquet anual de la Confraria d'Enterramorts': pantagruèlic Enard

I llavors, pàgina 439, el lector arriba a aquest capítol titulat ‘El banquet anual de la Confraria d’Enterramorts’, que ja que és també el títol de la novel·la esperona la seva curiositat lectora: ¿serà realment el cor de tot això? Ho és, es respondrà amb rapidesa, a mesura que el mestre Mathias Enard obri la seva màgia i avanci en la descripció d’aquest banquet pantagruèlic, excessiu, desmesurat, possible només perquè la senyora de negre ha decretat una treva, com cada any, per permetre que aquests cavallers s’entreguin a la passió devoradora. Que corri el vi, que comencin a circular els centenars de plats d’aquesta desmesura, ja que la Mort té el dia lliure i els enterramorts volen oblidar que existeix; que ells mateixos, un dia, acabaran als seus braços, com tots. «¡Llarga vida a la Mort, puta generosa!», proclamen no obstant els confrares, que sense ella no són res: el gran mestre Secaverga i el tresorer Grangargajo i el camarlenc Pollaúd, tots, i dona inici aquesta cerimònia que és certament el cor de tot això, doncs tot això, si calgués xifrar-ho en una paraula (i no hi ha res més difícil que proposar una paraula màgica per a una novel·la tan... la paraula seria ‘abundant’), tot això parla principalment d’aquesta vella amiga. La Mort.

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

Sí, és moltes, però moltes coses l’última novel·la de Mathias Enard, ‘El banquet anual de la Confraria d’Enterramorts’ (Empúries / Literatura Random House), un artefacte que per descomptat parla de l’omnipresència de la dama fosca però també de la rutina al camp, que és alhora manifest mediambiental i reflexió sobre els cicles de la vida, que comença com el diari d’un etnògraf per desplegar-se després en múltiples i joioses direccions. ¿On conflueix tot això? ¿Quina és la goma d’enganxar? El lloc: el departament de Deux-Sèvres, a l’oest francès, on Enard va passar la seva infància. Així que després de vagar pel món, de portar els lectors al seu estimat Orient en novel·les anteriors com ‘Brúixola’ i ‘Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants’, Enard torna a casa, i al paisatge de la seva infància construeix aquest artefacte que a altres mans hauria sigut, qui sap, un experiment fallit. En les d’Enard, un plat gurmet.

‘El banquet anual...’ és un homenatge a Rabelais, una novel·la ‘rabelesiana’, pantagruèlica en un sentit literal i en un sentit literari, excessiva i joiosa. Enard barreja tons, èpoques i recursos lingüístics sense despentinar-se, i en surt airós. El capítol del banquet és una peça en si mateixa, un artefacte amb vocació d’independència, de la mateixa manera que, per exemple, l’‘Informe sobre ciegos’ a ‘Sobre héroes y tumbas’, de Sábato, cosa que naturalment no vol dir que les seves fronteres siguin impermeables, al contrari. Quin plaer. ¿Quantes novel·les sobre la mort són capaces de desplegar aquest to festiu? Poques. I erudit, a més, Enard, com sempre. No arribem al punt final sense esmentar La Roda, el mecanisme de resurrecció pel qual tots els personatges a més de ser el que són han sigut o seran llúdries, conills, puces, barons dels d’abans o camperols de l’avenir. I així es desplaça Enard pel temps: amb un que era cura en la seva vida anterior i senglar en la següent. En fi. Un goig.