Crítica de 'Los apóstatas': la ignomínia i la nuesa

Amb ‘Los apóstatas’, Gonzalo Celorio (Mèxic, 1948) continua compromès en narrar la història de la saga familiar de la qual ja havia donat notícia a ‘Tres lindas cubanas’ (2006) i ‘El metal y la escoria’ (2014). Els tres llibres conformen un fris narratiu autobiogràfic («la novel·la té un caràcter essencialment autobiogràfic», afirma el narrador d’aquest llibre), que l’actual director de l’Acadèmia Mexicana de la Llengua ha volgut anomenar, irònicament, «una família exemplar». I és clar. Ja ho saben: no hi ha res d’exemplar –ni edificant– en la història familiar que aquest novel·lista, assagista i editor mexicà entrega ara, perquè aquesta narració, com aquelles, estan concebudes i perpetrades des d’una fèrria voluntat de tornar a explicar-ho tot, el nimi i el determinant. Els records amables i els grollers. La vida íntima i la pública. El principi i el final.

El llibre dona compte dels racons casolans ancorats en el nucli íntim del narrador Celorio, que no desisteix en el seu afany per mostrar «la ignomínia i la nuesa, la novel·la que fa pública un afront silenciós i li treu la bena a les ferides obertes que l’escriptura ha intentat, potser vanament, cauteritzar». Aquestes venes obertes de Celorio són les dels seus dos germans, Miguel i Eduardo, apòstates que van i venen d’un cap a l’altre del llibre en una infinitat d’anades i vingudes de la religió a la dignitat, de la dignitat a l’amor, de l’amor a l’erotisme, de l’erotisme a la literatura i de la literatura a la mort.

Un recorregut personal que al mateix temps que mostra la saga familiar s’entreteixeix en una recerca delerosa per saber quin és el sentit d’una escriptura que se sosté pel suposat pes de la veritat dels esdeveniments traumàtics uns (la suposada vocació religiosa dels germans que els seus superiors confonen amb el tot val a uns nois que s’han de deixar voler), lleugers d’altres, però que sempre inclouen «les terribles preguntes» convertides en «una evocació de la meva infància fosca i medieval».

Realitat i ficció

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A l’escriure sobre determinades experiències ominoses dels seus germans, Celorio s’endinsa, en realitat, en els llòbrecs embolics de la seva pròpia vida: llegint els altres s’escriu a si mateix. Un llibre que, tot i que hagi freqüentat el verídic («La imaginació s’ha hagut de subordinar, dolorosament, a la dolorosa història») no deixa mai de llegir-se com a ficció, com en les divertidíssimes i letals trobades dialèctiques entre mare i fill en els quals aquest pregunta suposades obvietats que trasbalsen la mare: «¿Què va fer Déu per ser Déu? [...] ¿per què Déu, que tot ho pot, no li prohibeix al dimoni temptar-nos?».

El resultat és un llibre que sempre guanya quan refereix la veracitat de les experiències del narrador des de la invenció d’un retrat familiar que muda a quadro punyent d’un país i una època concebuts amb una clara voluntat de denúncia. Un ‘Jo acuso’ que travessa tot el text de cap a cap.