'Smiley, després de l'amor': esperat retrobament

Hem hagut d’esperar vuit anys per al retrobament amb el Bruno i l’Àlex, la parella de ‘Smiley’. La que va ser la primera comèdia de Guillem Clua va néixer al Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta de l’any 2011 (en va ser finalista i només va cedir davant un altre enorme ‘hit’ com ‘El crèdit’, de Jordi Galceran). D’aquí es va enlairar a l’èxit a la Flyhard, l’Espai Lliure i el Club Capitol, tot un rècord de mobilitat a la cartellera barcelonina, i també amb una brillant projecció internacional. Per igual camí hauria de transcórrer la seqüela ‘Smiley, després de l’amor’, a la cartellera de nou a l’Aquitània després de la dura aturada de la segona onada del coronavirus. Clua, últim premi Nacional de Literatura Dramàtica per ‘Justícia’, ha tornat a fer la diana.

¿Comèdia romàntica? Sí. ¿Molt urbana? També. ¿Agredolça? Totes les històries d’amor ho acostumen a ser. Les tres etiquetes valen per a les dues obres, cosa que no significa que qui no fos espectador de la primera no es pugui acostar a veure la segona. Funciona amb total autonomia, tot i que lògicament amb les mateixes senyes d’identitat i adequades referències per als neòfits al ‘món Smiley’. Un inesperat retrobament, en el seu cas després de sis anys, és la plataforma sobre la qual es reobren pàgines que semblaven passades, però que no ho estaven tant. El Bruno (Albert Triola) i l’Àlex (Ramon Pujol) no són els mateixos, ara menys innocents i més escèptics, desenganyats. No en va els 40 (aquest llindar vital de tantes il·lusions perdudes) han entrat en la seva vida, i tot i que l’amor els continua marcant, ho fa de forma diferent en cada cas: un encara hi creu ferventment i l’altre s’ha desil·lusionat en la seva recerca. El Bruno, recordem, és un arquitecte cultivat, molt cinèfil, i l’Àlex, un vigorèxic de vida més hedonista i que continua regentant el Bar Bero.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En el que no ha canviat res aquesta segona part és en la complicitat captivadora entre Triola i Pujol. El primer és d’aquells actors amb una paleta de comicitat tan il·limitada que despertaria la rialla de l’enterrador més sorrut. El seu company no es queda enrere i és un complement perfecte. A tots dos els serveix Clua un text ben greixat, fresc, àgil, amb rèpliques molt actuals i brillants acotacions sobre l’univers homosexual –inclosa una al Satanasa, que va ser un temple nocturn gai a l’Eixample barceloní– en un efectiu joc metateatral. El dramaturg navega sense titubejos tant a les aigües més còmiques com en les que condueixen la peça a un terreny emotiu en un treball de direcció que també va sobre raïls.

¿N’hi haurà tercera part? Segur que Clua i els seus actors tornarien a donar molt joc amb el Bruno i l’Àlex ja madurets, en una altra frontera encara més espinosa (la dels 50), i més quan en aquesta seqüela apareix un tercer element. Entrar en detalls resulta inconvenient.