Crítica de ‘Plastic Hearts’, de Miley Cyrus: l’artista reivindica el seu cor de rock’n’roll

Si en la transició de la ‘pin up’ televisiva Hannah Montana a la llenguallarga Miley Cyrus podíem entreveure una futura joguina trencada, els successius passos de l’artista desmunten el prejudici.La filla de Billy Ray Cyrus té fusta per imposar el seu propi rumb al mig del soroll ‘mainstream’ i del mercat de tendències.Aquí hi ha aquest ‘Plastic hearts’, aparatós artefacte pop alimentat de fonts que avui poden resultar excèntriques, com el rock’n’roll amb rampell glam, la vella new wave ‘punkie’ i l’aura de figures femenines que en altres temps van marcar territori, com Debbie Harry (Blondie), Joan Jett i Stevie Nicks (Fleetwood Mac).

Cyrus, una criatura capaç d’unir-se en el passat tant a Adriana Grande com a The Flaming Lips, transmet una refrescant sensació de lliure albir, apreciable en la cançó d’obertura, ‘WTF do I know’, on a compte del seu fallit matrimoni (amb l’actor Liam Hemsworth, un enllaç que «potser» no va ser més que «una distracció», diu la lletra) es treu de sobre les responsabilitats derivades de la fama i rebutja ser «l’heroïna de ningú». Tot això, amb la seva veu aspra de noia dolenta i a bord d’un torpede electro-rock que segueix la palpitació a l’estil Motown de ‘Plastic hearts’. I una mica més enllà, aquest ‘Prisoner’ a duo amb Dua Lipa, atractiu, tot i que afuselli la tornada de ‘Physical’, l’èxit dels 80 d’Olivia Newton-John.

Encreuament de generacions

‘Plastic hearts’ toca moltes tecles i no sempre l’endevina: hi ha balades menors (‘Angels like you’) i exercicis de trobadora filocountry amb tendències èpiques una mica carregoses (‘High’), però al seu favor puntuen l’invasiu pop sintetitzat de ‘Gimme what I want’ i aquest ‘Midnight sky’ de tornada amb toc tribal, que mira de reüll a ‘Edge of seventeen’ (1982), de Stevie Nicks, tema amb què es fon al final de l’àlbum en el Frankenstein de nova planta titulat ‘Edge of midnight (Midnight sky remix)’.

Més gestos d’homenatge: Billy Idol, irrompent a ‘Night crawling’ per donar-li una mica de foscor ciberpunk, i Joan Jett, en l’enrarida ‘Bad karma’, amb gemecs libidinosos en una producció de Mark Ronson. I en l’edició digital, versions ‘live’ de Blondie (‘Heart of glass’) i The Cranberries (‘Zombie’) que probablement el món no necessitava, si bé acaben d’ancorar Cyrus en el paisatge del seu gust, entre presències inspiradores d’un altre temps, i capturen la barra natural que imprimeix als seus directes.

Miley amb vista al rock’n’roll sense ser rock’n’roll, decorant la portada de l’àlbum amb una foto de Mick Rock (autor d’‘artworks’ llegendaris de Ramones o Joan Jett & the Blackhearts) i desafiant els que pensin que només a cop de ritmes urbans o llatins pot un existir en la primera divisió comercial de l’any 2020.Aquí la tenim a ella, amb molt postureig i algunes cançons notables. - Jordi Bianciotto

El col·lectiu jazz/funk/rock liderat per Max Turnbull, soci creatiu i matrimonial de Meg Remy, àlies U.S. Girls, troba en aquest àlbum un equilibri emotiu entre impulsos experimentals i intuïció pop, llibertat i melodia. Alguns dels moments musicals més estimulants de la recta final del 2020 són aquí: ‘Just space for light’, amb la preciosa veu de Jennifer Castle, o ‘Birds fly through ancient ruins’, un exercici dub amb Twin Peaks al cor.– Juan Manuel Freire

La veu la posen d’altres, però l’autora d’aquesta col·lecció de cançons d’estranya bellesa és Halvorson, una de les guitarristes més singulars del jazz d’avui i una compositora d’una cal·ligrafia única. Aquí parteix d’estructures poètiques poc comunes per donar vida a peces que salten de l’element cerebral al visceral. Cançons sinuoses i de proporcions atípiques que es dirien parentes de les d’Annette Peacock, Laurie Anderson o Robert Wyatt, cantant convidat en els moments més ¿pop? del disc.- Roger Roca

Notícies relacionades

Mate, una web per trobar amistats a la mateixa ciutat

Orfebre de tècniques mil·lenàries

L’estrella nigeriana presenta un àlbum de ritmes pausats, en el que és un treball refinat, excel·lent, en la seva tasca de popularitzar i portar al contemporani la música africana més tradicional. El seu quart disc està fet a força de sons de Nigèria i amb indubtable influència caribenya: s’hi sent el reggae (al disc hi col·labora Damian Marley), el dancehall... Un disc bonic i madur de 14 peces al qual WizKid convida veus de col·legues de l’afropop (Burna Boy), del grime (Skepta) o del R&B (Ella Mai). - Ignasi Fortuny  

El grup d’Arizona entrega un àlbum nadalenc a 180 graus del kitsch. Manen la calidesa i el sentiment en un cançoner que combina registres (orquestracions, nobles balades, paisatgisme de pel·lícula) i s’obre a les versions: commovedor ‘Christmas all over again’, de Tom Petty. En el subtext, la conversa entre cultures: el tradicional ‘burrito sabanero’ en la dolça veu de Gaby Moreno, el toc tuareg de Bombino o la subtilesa fadista de Gisela João. Sense embuts, una delícia. - J. B.