Ha arribat l’hora d’exculpar Yoko Ono

Quina importància tenia que John Lennon confessés a la revista ‘Rolling Stone’ que els Beatles van començar a rodar costa avall quanBrian Epsteinels va posar el vestit i van tenir «un èxit molt i molt gran» i es van adonar que s’havien venut («ja llavors ens sentíem com una merda, perquè ens vèiem obligats a concentrar una o dues hores d’actuació en 20 minuts»). Es va passar per alt també que, després de la mort d’Epstein, es cansessin que tot girés al voltant dePaul McCartney.La culpa era deYoko Ono,la intrusa que es va colar en la gravació del ‘White Album’ (1968) i ja no se’n va anar ni amb aigua calenta, la bruixa que va trencar la promesa dels de Liverpool de no fer servir la seva música per vendre bolquers.

Feta per al primer pla 

Però, ara que el feminisme li ha tret els colors al patriarcat i que el supremacisme blanc fa venir ganes de vomitar, està clar queYoko Onoreunia els ingredients perquè la convertissin en boc expiatori : ser dona, ser set anys més gran que Lennon i ser asiàtica. A sobre, no era una ‘groupie’ disposada a la genuflexió –no li agradaven els Beatles, de fet–, ni una lleial amiga de la infància, ni una gran bellesa per passejar als clubs. Gaudia de la seva pròpia reputació, consolidada des que, el 1961, va exposar les seves primeres ‘instruction paintings’ a la galeria novaiorquesa AG de Georges Maciunas, el fundador del moviment Fluxus. No-estava-feta-per-al-segon-pla.

La seva ‘visibilitat’ va posar dels nervis uns quants capos de l’escena, Bob Dylaninclòs, que li van fabricar el vestit a mida de pèrfida, molt útil també als nostàlgics dels ‘fab four’, que volien culpar algú de la dissolució de la banda. Una fama, per cert, que ella ha resistit dècada rere dècada sense posar-se tossuda, amb actitud zen, seguint com si res amb les seves ‘performances’ i exposicions.

Metre i cinquanta-set de fermesa

Una d’elles va tenir lloc al País Valencià. El 1997, va volar de Londres a l’aeroport de l’Altet per inaugurar ‘En-Trance’ a la Llotja de Peix d’Alacant, i tres dies després estrenava a València ‘Ex-It’. L’expectació era màxima.Yokova entrar el seu metre i cinquanta-set centímetres a la Llotja. Les ulleres molt Lennon i les sabatilles molt Chanel. Va mostrar tota l’estona un somriure d’aquests que posen els japonesos quan s’emporten un tros de trencadís del parc Güell al bolso de Loewe. Venia custodiada per guardaespatlles i tenia la por instal·lada en el seu petit cos d’ocell en nit de tempesta. La vigília havia sigut revetlla de Sant Joan i només en la inauguració de les fogueres havien explotat 147 quilos de pólvora en una sola traca. I ella, va reconèixer en un apart, no pot amb la pólvora des de les cinc bales del calibre 38 que van acabar amb la vida del seu marit el 8 de desembre de 1980 a les portes de l’edifici Dakota, al carrer 72 de Nova York.

Notícies relacionades

10 raons per les quals Lennon continua sent important

Barcelona, capital de la innovació social

Gairebé pitjor va ser la cosa institucional. L’alcalde de llavors, Luis Díaz Alperí, de qui anys després, el 2009, es coneixeria la seva vinculació amb el ‘cas Gürtel’ –li va regalar un rellotge de 24.000 euros al llavors secretari general del PP valencià Ricardo Costa– no va parar de donar-li la brasa amb els Beatles. I ella –amb la mateixa tònica que tant enrabiava els déus del pop de finals dels 60– li va deixar ben clar per què era allà: «He vingut a compartir el meu treball, i el meu treball soc jo mateixa».

I això sense crispar-se, amb la mateixa veueta amb què va regalar als presents un pensament gratis: «La raça humana, que és molt intel·ligent, salvarà el planeta amb la seva saviesa». L’audiència va semblar creure-s’ho, ignorant del que vindria. Tampoc ella sabia que es convertiria en una activista contra el fracking i altres pràctiques anticlimàtiques. Només que ja no necessita una dotzena de fotògrafs als peus d’un llit d’hotel. Llança els seus missatges a Twitter. I ningú s’atreveix ja a dir que va enverinar els Beatles. Almenys, no en veu alta. Cremarien les xarxes.